Espanya travessa un procés inèdit de fragmentació social: la classe mitjana es contreu desplaçant moltes famílies cap a estrats inferiors. Després de dues dècades de crisis encadenades, les fases de recuperació no han tancat la bretxa i han portat Espanya a comptar amb una de les taxes de desigualtat més altes d’Europa. La integració social s’erosiona i l’exclusió greu roman molt per sobre dels nivells de 2007. El 2024, l’exclusió severa se situa un 52% per sobre de 2007, cosa que dona un saldo de 4,3 milions de persones.
Això es despren de l’IX Informe FOESSA sobre Exclusió i Desenvolupament Social a Espanya, realitzat per un equip de 140 investigadors provinents de 51 universitats, centres d’investigació, fundacions i entitats del Tercer Sector. L’estudi ha estat presentat aquest dimecres per Natalia Peiro, secretària general de Càritas Espanyola, i Raúl Flores, secretari tècnic de la Fundació FOESSA i coordinador de l’informe.
La font principal d’aquesta investigació ha estat la sisena Enquesta sobre Integració i Necessitats Socials (EINSFOESSA), realitzada en el primer semestre de 2024 a 12.289 llars a tot el país i les dades de la qual podran explotar-se properament a través del web de la Fundació FOESSA. A més de l’estudi general, s’han elaborat altres 22 informes territorials amb la col·laboració d’altres 40 persones investigadores, que seran presentats entre els mesos de novembre i febrer a les 17 comunitats autònomes i a les ciutats de Ceuta, Melilla, Eivissa i Albacete, a més de la Diòcesi de Barcelona.
Durant la seva intervenció, la secretària general de Càritas va assenyalar que l’IX Informe FOESSA “arriba en un moment històric de profunda complexitat”. “Després de dècades de transformacions accelerades que han reconfigurat la seva estructura social, econòmica i territorial, el país es troba en una cruïlla que defineix no només el seu present, sinó l’horitzó de possibilitats per a les properes dècades. Aspirem a que aquest estudi ajudi a comprendre aquesta realitat complexa, oferint una anàlisi rigorosa que permeti no només interpretar els processos en curs, sinó identificar les palanques necessàries per a una transformació que situï la justícia social i el bé comú en el centre del nostre projecte col·lectiu”, va afegir.
No fallen les persones, falla el sistema
L’IX Informe FOESSA assenyala que tot i les dificultats que afronten diàriament les llars en exclusió severa, tres de cada quatre activen estratègies d’inclusió, és a dir, busquen ocupació, es formen, activen xarxes i ajusten despeses, però xoquen amb barreres estructurals, es troben amb dispositius fragmentats, amb recursos escassos i molt poc personalitzats. L’activació en aquestes llars va passar del 68% el 2021 al 77% el 2024. “El mite de la passivitat de les persones en situació de pobresa i exclusió, aquella idea que viuen de prestacions socials sense buscar solucions o emprendre accions per a la seva inclusió, és falsa. Aquesta realitat demostra que no fallen les persones, falla el sistema”, va assegurar Flores.
Habitatge inassolible i ocupació precària, els grans motors de l’exclusió
Els principals motors de l’exclusió social a Espanya són l’habitatge i l’ocupació. “L’habitatge és avui el factor que està activament reconfigurant la nostra estructura social, expulsant una de cada quatre llars d’una vida digna, i triturant el difícil equilibri de les classes mitjanes”, va assegurar Flores. Les dades són clares. El 45% de la població que viu en règim de lloguer es troba en risc de pobresa i exclusió social, la xifra més alta de la UE. El lloguer s’ha convertit en una trampa de pobresa. Tot i que l’ocupació millora macroeconòmicament, ha perdut gran part de la seva capacitat protectora i integradora. La precarietat laboral s’ha convertit en la nova normalitat, afectant gairebé la meitat (47,5%) de la població activa. Es tracta d’11,5 milions de persones atrapades en diverses formes d’inseguretat laboral. De fet, més d’un terç de la població exclosa moderada o severa treballa.
Batxillerat i FP, el nou tallafocs contra la pobresa
A aquests dos grans motors se sumen altres quatre factors multiplicadors de l’exclusió: l’educació, l’origen familiar, la salut i les relacions socials. L’informe demostra que l’ESO ja no protegeix. El «tallafocs» contra la pobresa i l’exclusió s’ha desplaçat al Batxillerat i a la FP. La dada és rotunda: si una persona no aconsegueix completar estudis superiors a l’ESO, el seu risc de caure en exclusió severa es multiplica per 2,7. El segon factor multiplicador és l’origen familiar. Els fills de persones amb baix nivell educatiu tenen més del doble de probabilitats de caure en situacions de pobresa que els de progenitors altament formats. “La conclusió de l’informe és un cop a la nostra promesa d’igualtat d’oportunitats. L’exclusió social s’hereta, i cal actuar per compensar les desigualtats d’origen perquè el codi postal i la motxilla familiar pesen més que la capacitat i que l’esforç”, va indicar el secretari tècnic de la Fundació FOESSA.
La desigualtat es mesura en anys de vida
L’informe FOESSA introdueix un altre factor determinant: la salut. La desigualtat també es mesura en anys de vida. A més del deteriorament de la salut associat a la malnutrició, l’informe detecta com les llistes d’espera i la dificultat per aconseguir cita estan minant l’accés a la sanitat. La dada més greu és que el 6% de les famílies més vulnerables que tenien una malaltia greu no va rebre atenció mèdica l’any passat. El doble que en el conjunt de la societat. La salut mental també se’n ressent. Els diagnòstics de depressió, ansietat o trastorn d’adaptació assolixen el 6% de la societat, però superen el 12% entre qui viu en exclusió severa. “L’informe posa sobre la taula que quan el sistema públic s’encalla, i endarrereix la detecció precoç de malalties, o no cobreix completament punts fonamentals com la salut mental, l’única alternativa és el pagament, convertint un dret fonamental en un privilegi”, va apostillar.
Creix l’aïllament entre persones en exclusió severa
La ferida més profunda de totes és l’absència d’una xarxa de relacions. Tot i que a nivell general, a Espanya, la soledat absoluta (no tenir a qui recórrer) és minoritària i fins i tot ha baixat -del 6,2% de llars el 2007 al 4,7% el 2024-, les persones en exclusió severa pateixen una fractura aterridora. El nivell d’aïllament de les persones en exclusió severa s’ha quintuplicat, passant del 3,2% el 2018 al 16,6% el 2024. “L’informe ens alerta sobre com el nostre ‘escut comunitari’, s’està debilitant just on més es necessita. On es teixen llaços, l’exclusió es fa reversible; on es trenquen, la dependència s’accelera. Reconstruir aquests llaços exigeix reconèixer allò relacional com a estratègic: les polítiques han de mesurar i enfortir el capital social (família, veïnat, associacions) amb accions preventives i comunitàries”, va indicar Flores.
L’exclusió greu creix en les llars encapçalades per dones
El primer grup que pateix especialment aquesta fractura social són les dones. L’exclusió segueix creixent i penalitzant les llars encapçalades per dones, passant del 17% d’exclusió el 2007 al 21% el 2024, i especialment en les famílies monoparentals que han passat del 12% el 2007 al 29% el 2024. De fet, del total de llars excloses greus, gairebé la meitat estan encapçalades per dones (el 42%, més de 15 punts percentuals des de 2007). “En general, les dones assumeixen una doble i invisible càrrega: la parcialitat, la precarietat laboral i la bretxa salarial fora de casa, així com la feina de cures a dins. La falta de corresponsabilitat real és un accelerador directe de la pobresa femenina”, va assenyalar.
La situació administrativa irregular, un multiplicador de l’exclusió
L’exclusió no és un problema que Espanya hagi importat. El 69%, la gran majoria, de les persones en exclusió són espanyoles. “El que veiem no és un problema inherent a l’origen, sinó el resultat de barreres estructurals i polítiques fallides”, va apostillar. No obstant això, les dades mostren una bretxa persistent i preocupant: gairebé la meitat (47,4%) de la població d’origen immigrant està en exclusió, una taxa que gairebé triplica la de la població autòctona (15,3%). De fet, un multiplicador directe d’aquesta exclusió és la situació administrativa. El 68% de les persones extrcomunitàries en situació irregular pateix exclusió, front al 43% de qui tenen permís. És una evidència que aquesta irregularitat està reprenent, agreujada per la lentesa dels tràmits que deixa milers de persones en un limbe, el 62% de qui no tenen papers afirma estar intentant regularitzar-se. La discriminació ètnica s’ha duplicat des de 2018 i alimenta l’exclusió, especialment entre població africana. “Històricament, les nostres polítiques migratòries s’han centrat en el control i la gestió laboral, relegant la integració social a un segon pla. Aquesta falta d’una política pública d’integració ambiciosa i transversal des del primer moment és una assignatura pendent que genera i perpetua l’exclusió”, va assenyalar.
La infància i la joventut, els grans perdedors
Els grans perdedors del model socioeconòmic actual són els joves i els nens. Un terç de tota l’exclusió severa a Espanya correspon a menors d’edat, la taxa de pobresa dels quals se situa en el 29%, la més alta de tots els grups d’edat i de les més altes d’Europa. A ells se suma bona part de la joventut que viu una situació de bloqueig vital: 2,5 milions de joves estan atrapats en una precarietat estructural, enfrontant taxes de temporalitat, parcialitat involuntària i salaris baixos que dupliquen la mitjana espanyola. La desigualtat salarial s’enquisteix, colpejant especialment la joventut, que accedeix a la seva primera ocupació en pitjors condicions i amb salaris entre un 15% i un 30% inferiors a les generacions anteriors, trencant l’equilibri intergeneracional. Aquest “efecte cicatriu” que persisteix sobre els salaris i la trajectòria laboral, genera pèrdues salarials acumulades significatives al llarg de la carrera professional. “Aquesta no és una ‘crisi juvenil’, és una crisi de societat que hipoteca a tots: esquerda la cohesió social, amenaça la sostenibilitat de l’Estat de Benestar (pensions, natalitat) i deteriora la nostra salut democràtica”, va precisar el coordinador de l’estudi.
Un model que genera desigualtat i fractura
L’informe assenyala que tots aquests problemes són símptomes d’un model de societat que genera estructuralment desigualtat, precarietat i fractura. “Arribem a la paradoxa central que defineix el nostre temps com una societat del desassossec. Conviu aquesta bonança econòmica aparent amb malestars estructurals profunds: vides bloquejades, soledat, angoixa ecològica, desesperança. Vivim en una societat ecològicament vulnerable, anímicament desassossegada i socialment esquinçada”, va assenyalar Flores.
Ecològicament insostenible
L’actual model socioeconòmic viu d’esquena als límits del planeta. La petjada ecològica d’Espanya triplica la capacitat del seu territori. Això vol dir que si tot el món visqués com ho fa la població a Espanya, necessitaríem l’equivalent a 2,5 planetes. La crisi social (pobresa, exclusió) i la crisi ecològica (canvi climàtic, extinció massiva) són dues problemàtiques interconnectades en les quals emergeix la desigualtat com un fenomen transversal. Les llars amb majors ingressos consumeixen fins a 3 vegades més energia residencial i fins a 4 vegades més en transport privat que les de menors ingressos, generant emissions igualment desproporcionades. El resultat és una paradoxa en què conviuen “elits climàtiques” amb consums sobredimensionats, amb 1,8 milions de llars en vulnerabilitat energètica que no poden mantenir la seva llar en condicions tèrmiques adequades. “Aquesta crisi climàtica i ecològica no és un problema a part; és una “metacrisi”, una crisi sistèmica i universal que travessa i agreua totes les altres dimensions socials, econòmiques i polítiques que hem analitzat. Abordar-les per separat o amb les lògiques actuals resulta contradictori i ineficaç”, va precisar.
Anímicament desassossegada
Segons l’IX Informe FOESSA, la barreja de precarietat vital, desigualtat creixent i la crisi ecològica alimenta una “societat de la por”. Paradoxalment, la consciència cada vegada major dels riscos globals (socials, climàtics) no s’està traduint en acció col·lectiva transformadora, sinó en un repliegue individualista, en un “salvi’s qui pugui” que resulta ineficaç i perillós. Aquest repliegue es manifesta en una baixa confiança generalitzada cap a les institucions i la pròpia democràcia, percebuda com a ineficaç. El més greu és que aquesta desconfiança i aquesta por s’instrumentalitzen políticament. Es construeixen identitats excloents i “enemics simbòlics” per desviar l’atenció de les causes estructurals. “Sovint, s’assenyala a la població immigrant, projectant sobre ella pors i inseguretats, tot i que les dades d’aquest informe, com hem repetit, demostren que l’exclusió no té el seu origen ni causa en la immigració, encara que sí algunes de les seves pitjors conseqüències”, va advertir el coordinador de l’estudi. L’auge de l’individualisme es reflecteix també en un canvi gradual de valors: si fa dècades es prioritzava la igualtat, ara s’anteposa sovint la llibertat personal a la igualtat social. I sobre aquest individualisme imperant cavalca el persistent mite de la meritocràcia, la idea de l'”home fet a si mateix”, tot i que l’evidència demostra que l’origen familiar, l’herència i el capital social són decisius. Per als autors de l’IX Informe FOESSA aquest relat no és innocent, ja que legitima la desigualtat, les individualitza i oculta les barreres estructurals. “Premia el jo i desintegra el nosaltres que forja la cohesió social, la qual cosa dificulta l’adopció de polítiques redistributives i predistributives més audaços que realment compensin les desigualtats d’origen”, va assenyalar Flores.
Socialment esquinçada
El resultat humà d’aquest model socioeconòmic són vides precaritzades i bloquejades: joves sense poder emancipar-se i famílies angoixades per l’habitatge i l’ocupació precària. “Vivim una societat fragmentada, on l’individualisme trenca la xarxa comunitària i ens aïlla. Una societat ferida que es manifesta amb desesperança, especialment en les noves generacions, com angoixa ecològica. Quan la consciència del risc no genera acció col·lectiva, sinó repliegue, l’esperança es trenca, deixant una profunda cicatriu emocional”, va alertar el coordinador de l’estudi. Aquesta societat insatisfeta i advertida es nega a caure en la indigensa material i moral. Malgrat el soroll, la polarització i la por, l’informe també detecta capacitat de resistència. “Les veiem en els moviments socials, en les xarxes comunitàries que persisteixen, en l’acció quotidiana de milers de persones. Existeix una voluntat de transformar la realitat, una negativa a resignar-se que necessita expandir-se”, va explicar Flores.
Cap a un canvi de paradigma
L’informe constata que continuar amb els models i polítiques actuals, és a dir, seguir fent el mateix de sempre, condueix al col·lapse social i ecològic. Al llarg de les seves més de 700 pàgines, l’informe reuneix més de 85 propostes concretes amb capacitat per traduir-se en polítiques socials, plans o programes d’intervenció diferenciats per àmbits i processos d’exclusió —ocupació, habitatge, garantia d’ingressos, educació, salut, alimentació, família i cures, lluita contra la discriminació, igualtat de gènere, transició energètica, entre d’altres—. Tot i que la posada en marxa d’aquestes polítiques resulta urgent, l’informe adverteix que segueixen sent insuficients per corregir les desigualtats estructurals i prevenir noves formes d’exclusió, com les de caràcter tecnològic o ambiental. “Necessitem un canvi radical de paradigma civilizatori, un nou pacte social basat en valors diferents que posi en el centre la interdependència, l’ecodependència i la cura. No som individus aïllats i autosuficients. Depenem els uns dels altres i depenem de la naturalesa”, va insistir el coordinador de l’IX Informe FOESSA. Això suposa també girar la mirada del mer benestar, sovint reduït al consum material individual, cap a un concepte més profund i col·lectiu: el “bencurar”. “Curar-nos mútuament i curar el nostre entorn, és a dir, avançar cap a “una democràcia de la cura”, va apostillar. “En definitiva, aquest informe ens situa davant d’una cruïlla. Podem seguir pel camí actual, el de l’individualisme, la desigualtat i la insostenibilitat, que ens porta a una societat de la por. O podem triar un canvi de rumb valent, construir un nou imaginari social basat en la cura mútua, la justícia i la responsabilitat compartida. Aquest és el camí que, des de FOESSA i Càritas, creiem possible i necessari”, va concloure Flores.
Sobre la Fundació FOESSA
La Fundació FOESSA (Foment d’Estudis Socials i de Sociologia Aplicada) va ser creada per Càritas Espanyola el 1965 amb l’objectiu de servir a la societat a través de la realització d’estudis d’investigació sobre la realitat social, cultural i econòmica d’Espanya. Al llarg d’aquestes sis dècades s’han presentat nou macrodiagnòstics: 1966, 1970, 1975, 1980-83, 1994, 2008, 2014, 2019 i 2025.
