Visquem amb esperança cristiana cada dia d’aquest Any jubilar. És un repte, un desafiament, però també una font d’alegria i de fortalesa espiritual. Confiem en Déu, que ens estima i ens guia cap al seu Regne. Per a viure amb esperança, cal que arrelem la nostra vida en la pregària, dedicant un temps diari a l’oració, que ens ajudi a mantenir la mirada posada en Déu, ja que sense el Senyor no podem creure ni esperar. Parlem-li de les nostres preocupacions, alegries i dificultats, sabent que Ell ens escolta, que mai no ens deixa. I aprofundim l’Evangeli i altres passatges bíblics que ens recorden les promeses de Déu, ens donen llum per al camí i renoven la nostra confiança. També ens cal cultivar l’acció de gràcies i la gratitud, reconeixent les benediccions contínues de Déu. No ens concentrem en el que ens manca, ans al contrari, agraïm les gràcies de cada dia. És així com acceptarem els reptes amb confiança. La gratitud ens ajuda a veure les dificultats com oportunitats, sabent que Crist camina amb nosaltres, i serà amb nosaltres “cada dia fins a la fi del món” (Mt 26,20).
Tot acollint el Sínode de la sinodalitat i volent-lo aplicar, hem de conrear la fe viscuda en comunitat, participant en la vida de l’Església. Per la celebració del sagrament de la Reconciliació, per l’Eucaristia i la vida comunitària, recordarem que no estem sols en la nostra esperança. La comunió amb altres germans en Crist ens enforteix. Fem equips, grups, comunitat d’ajuda mútua. És compartint sinodalment les nostres experiències i escoltant les dels altres que enfortirem els ànims, ens ajudarem a portar les càrregues junts i estarem a punt per a la missió evangelitzadora. Quan ajudem els altres, especialment els qui pateixen o viuen en la desesperança, ens convertim en testimonis de l’amor de Déu i som instruments d’esperança. Cal aprendre a fer-ho amb gestos senzills: un somriure, una paraula amable o un acte de generositat poden transformar la jornada d’algú i fer visible l’esperança que habita en nosaltres.
Vam iniciar el Jubileu a la Catedral, precedits per la Creu del Senyor perquè hem d’abraçar la creu amb confiança. Per la Creu de Crist entenem que totes les creus són camí de vida: els moments difícils i de sofriment poden ser una oportunitat per a aprofundir en la fe. Recordem que Jesús també va patir, però la creu no és el final, sinó el camí cap a la resurrecció. Ho podrem aprendre des del silenci i la humilitat. Quan no veiem solucions immediates, hem de confiar que Déu actua fins i tot quan no ho percebem. Cal aprendre a mirar el futur amb ulls de fe, amb confiança en les promeses de Déu. Sabem que el Regne de Déu ja és entre nosaltres, però també que n’esperem la seva plenitud. Això ens dona força per a avançar. L’esperança cristiana no ens fa desconnectar del present, sinó que ens dona la capacitat de viure cada moment amb intensitat i amor, amb compassió activa pels qui sofreixen al nostre costat, sense perdre mai de vista l’esperança definitiva en Crist Ressuscitat, vencedor de la mort.
Deixem-nos guiar per l’Esperit. És força que ens sosté i ens dona llum. Invocar-lo, ens ajuda a mantenir l’esperança, ens transforma, renova la nostra vida i ens ajuda a transformar el món. La fe esperançada és un camí que, si el recorrem amb constància, omple la nostra vida de pau i de sentit profund.