El dia 16 de novembre al Seminari diocesà de La Seu d’Urgell va tenir lloc la 1ª Jornada de formació permanent del curs 2023-2024 per a preveres i diaques d’Urgell presidits per l’Arquebisbe Joan-Enric. La Jornada anà a càrrec del Bisbe de Solsona, Mons. Francesc Conesa i Ferrer.
Després de la Pregària inicial de l’Hora Menor, l’Arquebisbe Vives va compartir amb els participants les notícies rellevants de la vida diocesana i l’estat de salut d’alguns sacerdots. A continuació va presentar el ponent que destaca per ser membre de la Comissió Episcopal de Doctrina de la Fe de la CEE des de març de 2017 i President de la Subcomissió de Relacions interconfessionals i diàleg interreligiós des de 2022. També és el President del Secretariat Interdiocesà de Catequesi de Catalunya i les Illes Balears. El dia 7 de juliol de 2023, el Sant Pare va nomenar el Bisbe Francesc Conesa “Pare Sinodal” amb motiu del Sínode de Bisbes a Roma per a l’octubre de 2023 i l’octubre de 2024.
Mons. Conesa va dividir la seva exposició en dues parts. En la primera va presentar el Procés sinodal 2021-2024. Així, va definir el Sínode com un procés que ha estat format per diverses fases: la fase diocesana, la fase continental i la fase de l’Església Universal, amb l’objectiu d’afavorir l’escolta de tots els batejats. Es va fer una consulta mundial sense precedents a nivell diocesà/nacional i continental. El procés de preparació del Sínode, de dos anys de durada, va convidar tots els catòlics del món a identificar les àrees on l’Església necessitava prestar més atenció i discerniment. Aquesta informació va ser recollida i sintetitzada per les Diòcesis i després per les Conferències episcopals, abans de ser portada al nivell continental. Les síntesis de les conferències episcopals i de les reunions continentals van ser compartides amb la Santa Seu, i van servir de base per a un document de treball conegut com a “Instrumentum Laboris” per a la primera sessió de l’assemblea general. Finalment a Roma del 4 al 29 d’octubre de 2023 l’Assemblea General del Sínode va incloure més de 450 participants -363 dels quals amb dret a vot- Més d’una quarta part dels membres del Sínode no van ser Bisbes, això incloïa laics, que per primera vegada van tenir vot durant les deliberacions sinodals. Va destacar la presència de religiosos i religioses. Aquesta presència d’altres membres, a més dels bisbes, en qualitat de testimonis del camí sinodal, fou apreciada però resta oberta la qüestió de la incidència de la seva presència com a membres de ple dret sobre el caràcter episcopal de l’Assemblea. Alguns veuen el risc que la tasca específica dels bisbes no s’entengui adequadament. També caldrà aclarir en funció de quins criteris es pot cridar els membres que no són bisbes a formar part de l’Assemblea. El mètode que va ser utilitzat fou el de la conversa en l’Esperit amb grans estones de pregària i meditació abans d’escoltar les aportacions dels altreks Pares sinodals. Tanmateix el mètode de la conversació espiritual pot tenir alguns perills com el de l’excessiu subjectivisme, la manca de la confrontació amb la Paraula de Déu i la connexió amb les ciències humanes. Els treballs que es van desenvolupar van seguir el traçat que ofereix l’”Instrumentum laboris”, que convidava a reflexionar sobre els signes característics d’una Església sinodal i sobre les dinàmiques de comunió, missió i participació que l’habiten.
En la segona part de la seva conferència Mons. Conesa va presentar dotze idees claus del Sínode:
1.- Una Església sinodal és una Església que escolta, acull i acompanya. Viure la missió de l’Església avui demana un estil de presència, servei i anunci que busca construir ponts, conrear la comprensió mútua i comprometre’s en una evangelització que acompanya, escolta i aprèn. Diverses vegades a l’Assemblea ha ressonat la imatge de «treure’s les sabates» per a anar a l’encontre amb l’altre d’igual a igual, com a signe d’humilitat i respecte per un espai sagrat.
2.- La importància del baptisme i el sentit de la fe: el Baptisme, que és el principi de la sinodalitat, constitueix també el fonament de l’ecumenisme. A través d’ell tots els cristians participen del “sensus fide”i i per això cal escoltar-los amb atenció, independentment de la seva tradició, tal com ha fet l’Assemblea sinodal en el seu procés de discerniment. No hi pot haver sinodalitat sense la dimensió ecumènica.
3. La dona a l’Església: Moltes dones han expressat un profund agraïment per la tasca de sacerdots i bisbes, però també han parlat d’una Església que fereix. Clericalisme, masclisme i un ús inadequat de l’autoritat continuen desfigurant el rostre de l’Església i fan mal a la comunió.
4.- Corresponsabilitat diferenciada: l’exercici de la corresponsabilitat és essencial per a la sinodalitat i és necessari a tots els nivells de l’Església. Cada cristià és una missió en aquest món. Homes i dones estan cridats a una comunió caracteritzada per una corresponsabilitat no competitiva, que s’ha d’encarnar a tots els nivells de la vida de l’Església.
5. L’autoritat com a servei: en una Església sinodal, els ministres ordenats estan cridats a viure el seu servei al Poble de Déu en una actitud de proximitat a les persones, d’acollida i d’escolta de tothom i a con-rear una profunda espiritualitat personal i una vida de pregària. Sobretot, estan cridats a repensar l’exercici de l’autoritat segons el model de Jesús «que era de condició divina, […] i es va fer no-res, fins a prendre la condició d’esclau» (Fl 2,6-7). L’Assemblea reconeix que molts preveres i diaques fan visible amb la seva dedicació el rostre de Crist Bon Pastor i Servent.
6. Participació real i efectiva de tots els batejats en la vida de l’Església: com a membres del Poble fidel de Déu, tots els batejats són corresponsables de la missió, cadascun segons la seva vocació, amb la seva experiència i competència; per tant, tothom contribueix a imaginar i decidir passos de reforma de les comunitats cristianes i de tota l’Església, perquè aquesta experimenti «la dolça i reconfortant alegria d’evangelitzar». La sinodalitat, en la composició i en el funcionament dels organismes en què s’encarna, té com a finalitat la missió.
7. Tots deixebles, tots missioners: Tots deixebles, tots missioners, en la vitalitat fraterna de les comunitats locals que experimenten la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar. L’exercici de la corresponsabilitat és essencial per a la sinodalitat i és necessari a tots els nivells de l’Església. Cada cristià és una missió en aquest món.
8. Formar-se per a la sinodalitat i la missió: Són molts els àmbits en què es produeix la formació del Poble de Déu. A més de la formació teològica, s’ha esmentat la relativa a una sèrie de competències específiques: l’exercici de la corresponsabilitat, l’escolta, el discerniment, el diàleg ecumènic i interreligiós, el servei als pobres i la cura de la casa comuna, el compromís com a «missioners digitals», el de facilitadors dels processos de discerniment i conversa en l’Esperit, la construcció del consens i la resolució dels conflictes. S’ha de fer atenció especial a la formació catequètica dels infants i dels joves, que hauria de comportar la participació activa de la comunitat.
9. Els sagraments d’iniciació cristiana: Els sagraments de la iniciació cristiana confereixen a tots els deixebles de Jesús la responsabilitat de la missió de l’Església. Laics i laiques, consagrades i consagrats, i ministres ordenats tenen la mateixa dignitat. Han rebut diferents carismes i vocacions, i exerceixen rols i funcions diferents, tots cridats i alimentats per l’Esperit Sant per a formar un sol cos en Crist. Tots deixebles, tots missioners, en la vitalitat fraterna de les comunitats locals que experimenten la dolça i reconfortant joia d’evangelitzar.
10. Posar els pobres al centre: En els pobres, la comunitat cristiana troba el rostre i la carn de Crist que, tot i ser ric, es va fer pobre per nosaltres, perquè esdevinguéssim rics per la seva pobresa (cf. 2Co 8,9). Està cridada no només a ser-hi a prop, sinó a aprendre d’ells. Si fer Sínode significa caminar junts amb Aquell que és el camí, una Església sinodal ha de posar els pobres al centre de tots els aspectes de la seva vida: a través dels seus sofriments coneixen directament el Crist que pateix (cf. Evangelii gaudium 198). La semblança de la seva vida amb la del Senyor fa dels pobres anunciadors d’una salvació rebuda com a do i testimonis de la joia de l’Evangeli.
11. Unitat en la diversitat de cultures: Des de l’Eucaristia aprenem a articular unitat i diversitat: unitat de l’Església i multiplicitat de les comunitats cristianes; unitat del misteri sacramental i varietat de les tradicions litúrgiques; unitat de la celebració i diversitat de les vocacions, dels carismes i dels ministeris. Res millor que l’Eucaristia mostra que l’harmonia creada per l’Esperit no és uniformi-tat i que tot do eclesial està destinat a l’edificació comuna.
12. Espiritualitat de comunió: A partir de la utilització que Pau fa del terme “koinonia” (cf. 1Co 10,16-17), la tradició cristi-ana ha custodiat la paraula «comunió» per a indicar al mateix temps la plena participació en l’Eucaristia i la naturalesa de les relacions entre els fidels i entre les Esglésies.
Finalment Mons. Conesa va presentar algunes qüestiones disputades en el Sínode:
1. Aprofundiment en la noció de sinodalitat: Es proposa promoure, en un fòrum adequat, el treball teològic d’aprofundiment terminològic i conceptual de la noció i de la pràctica de la sinodalitat abans de la segona sessió de l’Assemblea, aprofitant el ric patrimoni d’estudis posteriors al Concili Vaticà II i, en particular, dels documents de la Comissió teològica internacional sobre La sinodalitat en la vida i en la missió de l’Església (2018) i El “sensus fidei” en la vida de l’Església (2014).
2. La relació entre sinodalitat i col·legialitat: Partint del treball de reflexió ja realitzat, cal aclarir el significat de la sinodalitat a diferents nivells, de l’ús pastoral fins al teològic i canònic, evitant el risc que soni massa vague o genèric, o que aparegui com una moda passatgera. De la mateixa manera, es considera necessari aclarir la relació entre sinodalitat i comunió, així com entre sinodalitat i col·legialitat.
3. Encàrrecs eclesials encomanats als laics: El Vaticà II i el magisteri posterior presenten la missió distintiva dels laics en termes de santificació de les realitats temporals o seculars. Tanmateix, en la concreció de la pràctica pastoral, a nivell parroquial, diocesà i, recentment, també universal, les tasques i els minis-teris dins de l’Església són cada vegada més confiats a laics. La reflexió teològica i les disposicions canòniques s’han de conciliar amb aquests desenvolupaments importants i comprometre’s per a evitar dualismes que podrien comprometre la percepció de la unitat de la missió de l’Església.
4. Ministeris en una Església ministerial.
5. La maduració del sentit de la fe: La maduració del sensus fidei demana no només haver rebut el Baptisme, sinó també desenvolupar la gràcia del sagrament en una vida d’autèntic discipulat, que permeti discernir l’acció de l’Esperit d’allò que és expressió del pensament dominant, fruit dels condicionants culturals o, en tot cas, no coherent amb l’Evangeli. Aquest és un tema a aprofundir amb una adequada reflexió teològica.
6. L’accés de les dones al diaconat: Les incerteses al voltant de la teologia del ministeri diaconal es deuen també al fet que a l’Església llatina s’ha restablert com a nivell propi i permanent de la jerarquia només a par-tir del Concili Vaticà II. Una reflexió més aprofundida sobre això també permetrà il·luminar la qüestió de l’accés de les dones al diaconat.
7. El celibat dels sacerdots de ritus llatí: S’han expressat diferents valoracions sobre el celibat dels preveres. Tots n’aprecien el seu valor carregat de profecia i el testimoniatge de conformació amb Crist; alguns pregunten si la seva conveniència teològica amb el ministeri presbiteral s’ha de traduir necessària-ment en l’Església llatina en una obligació disciplinària, sobretot allà on els contextos eclesials i culturals ho fan més difícil. Aquest no és un tema nou i demana una consideració posterior.
8. La identitat de gènere i l’orientació sexual: Algunes qüestions, com les relatives a la identitat de gènere i a l’orientació sexual, el final de la vida, les situacions matrimonials difícils, els problemes ètics relacionats amb la intel·ligència artificial, són controvertides no només en la societat, sinó també en l’Església, perquè plantegen qüestions noves. De vegades, les categories antropològiques que hem desenvolupat no són suficients per a captar la complexitat dels elements que sorgeixen de l’experiència o del coneixement científic i demanen un perfeccionament i un estudi posterior. És important dedicar el temps necessari a aquesta reflexió i invertir-hi les millors energies, sense cedir a judicis simplificadors que fereixen les persones i el cos de l’Església.
Les preguntes dels participants al ponent i un dinar de germanor al Seminari diocesà van cloure la joiosa Jornada formativa.
