Si alguna cosa ha demostrat la terrible crisi del coronavirus que patim des de fa gairebé dos anys, és que moltes de les coses realment importants de la vida se’ns havien quedat oblidades. I aquesta pandèmia, a tots ens ha fet reflexionar, i a molts creients ens ha tornat aquest desig de sentir amb més intensitat la proximitat de Déu. En la preparació del Nadal, quan redescobrim el “pessebre” i ens disposem espiritualment al Naixement del Déu que es fa realment home, hem de recordar que Déu, com ens proclama el Càntic del Benedictus (Lc 1,68-71), “ha visitat el seu poble i l’ha redimit. Fa que s’aixequi un Salvador poderós a la casa de David, el seu servent (…) Així ens salva, alliberant-nos dels enemics, de les mans dels qui ens volen mal”.
Hem de creure i esperar que enmig del silenci i el dolor, com al desert que floreix, segons la bella expressió del profeta Isaïes, ja està creixent un do impredictible, desbordant les nostres expectatives i les previsions dels savis, ja que és Déu mateix en persona, qui ens visita i es fa un com nosaltres. A la història de la humanitat, de nou ara és temps de silenci servicial i expectant.
M’ha interessat el llibre “Déu en la pandèmia”, on sis grans teòlegs i experts en atenció sanitària reflexionen sobre les seves pròpies experiències personals i aprenentatges interiors sobre la presència, ajuda i fortalesa de Déu durant aquests temps de pandèmia, que han estat i són tan difícils. El Papa Francesc, al pròleg, contextualitza el paper de la fe durant la pandèmia com a motor de l’esperança i de la solidaritat. “La crisi és un senyal d’alarma –diu el Papa–, que ens fa considerar amb deteniment on es troben les arrels més profundes que ens sostenen enmig de la tempesta. Ens recorda que hem oblidat i postergat algunes coses importants de la vida i fa que ens preguntem què és realment important i necessari, i què només té importància menor o fins i tot merament superficial”. És temps de prova i de decisió per reorientar novament la nostra vida cap a Déu com a suport i meta nostra. Especialment en situacions d’emergència, depenem de la solidaritat dels qui ens envolten, i descobrim que cal posar la nostra vida al servei dels altres, de manera nova.
Preparar i viure el Nadal en temps de crisi sanitària, ens ha de conscienciar de la injustícia global i desvetllar-nos per escoltar el clam dels pobres i del nostre planeta, greument malalt. Celebrem el Nadal, acollint el missatge de la victòria de la vida sobre la mort. No ens hem de deixar paralitzar per la pandèmia. Nadal ens proporciona esperança, confiança i ànim, i ens enforteix en la solidaritat; ens parla de superar les rivalitats del passat i de reconèixer-nos, més enllà de tota frontera, com a membres d’una mateixa gran família, on els uns porten la càrrega dels altres. I diu el Papa: “El perill de contagi a causa d’un virus ens ha d’ensenyar una altra manera de contagi: el contagi de l’amor, que es transmet de cor a cor”. Per Nadal, el Senyor “els eixugarà totes les llàgrimes dels ulls, i no existirà més la mort, ni dol, ni crits, ni penes. Les coses d’abans han passat. El qui seia al tron afirmà: ‘Jo faré que tot sigui nou’” (Ap 21,4-5).
