El Sínode de Bisbes que acaba de començar, proposa a tots els membres de l’Església –a través d’una consulta multitudinària- aprofundir en la comunió, la participació i la missió, per “fer camí junts” (que això significa “Sínode”). S’ha obert ara el temps de treball a les Diòcesis i a les parròquies, per fer un sondeig universal, que ha d’aportar camins concrets de conversió, “trobant-nos, escoltant-nos i discernint junts” com diu el Papa, per activar una Església més participativa, distinta i oberta a la novetat de Déu, amb docilitat i valentia.
El mateix funcionament eclesial és el que s’aprofundirà, i no només un tema concret com han fet els Sínodes fins ara, “per tal de seguir avançant junts, per escoltar-nos recíprocament i per començar un discerniment del nostre temps, essent solidaris amb les fatigues i els desitjos de la humanitat”. Fins i tot serà bo escoltar els qui no creuen o els que se senten lluny de la fe cristiana. “La participació de tots és un compromís eclesial irrenunciable”.
El Papa Francesc dissabte dia 9 en el seu Discurs d’obertura al Vaticà va dir que el Sínode, al mateix temps que ens ofereix una gran oportunitat per a una conversió pastoral en clau missionera i també ecumènica, no està exempt d’alguns riscos. I n’exposà tres: el formalisme elitista, que es queda en pura façana; l’intel·lectualisme, fascinat per l’abstracció; i finalment, la temptació de l’immobilisme. I l’endemà diumenge dia 10, a l’homilia, aconsellava a tots, tres accions: “trobar”, “escoltar” i “discernir” per caminar junts.
Un trobar, fer encontre, que exigeix atenció i disponibilitat per trobar-se amb l’altre i deixar-se interpel·lar per la seva inquietud. Prendre’ns temps per estar amb el Senyor i afavorir la trobada entre nosaltres; donar espai a la pregària, a l’adoració, al que l’Esperit vol dir a l’Església; per deixar-nos interpel·lar per les preguntes dels germans.
També un escoltar amb el cor i no només amb les oïdes. Quan escoltem amb el cor, l’altre se sent acollit, no jutjat, lliure per explicar la pròpia experiència de vida i el propi camí espiritual. Per això, cal que l’Església es posi a l’escolta de les preguntes, dels afanys, de les esperances de cada diòcesi, de cada poble i nació. I també a l’escolta del món, dels desafiaments i els canvis que ens posa davant. Cal escoltar sense blindar-se en les pròpies certeses.
I encara, un discernir per no deixar les coses tal com estan. El diàleg, el debat i el camí, no ens deixen com abans, ens canvien. El Sínode no pot ser una “convenció” eclesial, ni una conferència d’estudis, o un congrés polític o un parlament, sinó que ha de ser un esdeveniment de gràcia, un procés de conversió guiat per l’Esperit Sant. Cal alliberar-se de l’immobilisme, del que és mundà i dels models pastorals repetitius, per interrogar-nos sobre què ens vol dir Déu en aquest temps i vers quina direcció ens vol orientar, caminant sempre amb coresponsabilitat, ja que tots compartim “un sol Senyor, una sola fe i un sol baptisme!”. El Papa pregava a l’Esperit Sant en la inauguració del Sínode perquè “ens alliberi de convertir-nos en una Església de museu, bonica però muda, amb molt passat i poc futur”.
