“No siguis tan incrèdul, sigues creient –digué Jesús a Tomàs, al darrer sopar-. Feliços els qui creuran sense haver vist” (Jo 20,27.29). I abans els havia dit: “Que els vostres cors s’asserenin. Confieu en Déu, confieu també en mi” (Jo 14,1). Contra el dubte i el neguit, els deixebles de Jesús, al llarg de la història, comptem amb la fortalesa de l’Esperit Sant que defensa la nostra fe i ens fa professar la veritable fe pasqual. Ell ens ensenya a confessar amb esperança la salvació: “Si amb els «llavis» reconeixes que Jesús és el Senyor i creus de «cor» que Déu l’ha ressuscitat d’entre els morts, seràs salvat, perquè la fe que ens fa justos la portem al cor, i la professió de fe que ens duu a la salvació la tenim als llavis. Diu l’Escriptura: ‘Cap dels qui creuen en ell no serà defraudat’.” (Rm 10,9-11).
A causa de la pandèmia hem viscut i estem vivim dies grisos i sembla que tothom necessita retrobar l’esperança, una esperança elevada i gran, que no es conformi amb les coses materials, que distreuen tant, o amb les fruïcions dels sentits, que de seguida s’esfumen… Què pot donar sentit i esperança a la humanitat? Alguns ho busquen en el progrés de la medicina o de les relacions de solidaritat, en fer passos endavant en el respecte dels drets humans i de les llibertats… Segur que aquest ventall de necessitats humanes solucionades són teixit de l’esperança. Però si som sincers, ¿això ens basta? ¿què pot calmar la set profunda de més realització com a persones, de justícia justa, de major amor mutu i sobretot de felicitat i de vida per sempre? El context de secularització i de neopaganisme, l’afebliment o la pèrdua de la fe, el relativisme i la confusió general, ens han de portar a tenir major cura de la nostra vida espiritual, per fer-nos més autèntics fills i filles de Déu, i per ser veritablement proïsme d’aquells que es troben més abandonats. Per retrobar l’esperança que ens distingeix com a éssers humans.
L’esperança és un do que ve de Déu, és la certesa que Déu no abandona la humanitat, i li demana que surti fora de la comoditat, dels propis interessos, i obri el seu cor als altres, a l’Amor. Jesús Ressuscitat és la nostra esperança. Déu mateix s’ha decidit a “encarnar-se”, a fer-se home, igual com nosaltres llevat del pecat, prenent damunt seu, a la Creu, tota la maldat del món per vèncer-la i vessar-hi la llum de l’esperança autèntica. Després de passar fent el bé, ha ressuscitat de la mort, i ha inaugurat una vida nova i eterna, feta tota d’amor i de lloança.
Celebrem la Pasqua perquè Jesucrist ens ha salvat, donant la seva vida per amor, i ressuscitant per obrir-nos les portes de l’eternitat. Ha santificat i omplert d’Esperit Sant la nostra humanitat. Contemplem la gran obra de Déu, el que Ell ha fet per tu i per mi, i per tots… I, encara més, hi podrem contemplar com ho ha fet: des de la part dels pobres, els febles i els petits, des de l’amor fins a la Creu, que tot ho dóna i atreu a donar-ho tot, amb perfecta pau i alegria. La fe esdevé una gran confiança, un abandó en les mans de Déu. Sta. Teresina de l’Infant Jesús ho resumeix molt bé: “Se sent una pau tan gran, quan un se sap absolutament pobre. I no compta més que amb Déu, absolutament pobre”. Atrevim-nos a estimar com Crist, la nostra esperança!