La festa del Baptisme del Senyor clou el temps litúrgic de Nadal. Un temps que sempre és breu (enguany dues setmanes) però alhora intens i lluminós. Déu fet home en el si d’una Verge, es revela com el Fill estimat del Pare, a qui hem d’escoltar i seguir. I això es fa realitat per a cadascun de nosaltres, quan rebem el nostre baptisme, ni que siguem infants. I es va desenvolupant al llarg de la vida, esdevenint fills en el Fill.
L’esclatant manifestació de Jesús com a Fill de Déu en carn humana, feble i misteriosa, l’atracció a prop seu dels humils pastors i dels savis mags pagans, l’acompliment de les promeses de Déu que no ha abandonat la humanitat sinó que la ve a salvar i l’omple de llum, amb un destí etern de felicitat i de justícia, culmina en el Baptisme del riu Jordà. En temps de pandèmia, la litúrgia de Nadal és guaridora i plena de consol: ens dóna esperança, ens fa escoltar les grans profecies d’Isaïes, els relats de la Infància del Senyor i el Pròleg tan meravellós de l’Evangeli de Joan, ens llença a la missió guaridora i consoladora del Messies que a partir del Baptisme, surt a anunciar el Regne de Déu proclamant: “S’ha complert el temps i el Regne de Déu és a prop. Convertiu-vos i creieu en la Bona Nova” (Mc 1,15).
La pandèmia ens fa adonar que no tot és clar i segur, i les dificultats ens poden aclaparar i desanimar. Però també és cert que si no ens quedem en la superfície de les opinions i els comportaments, descobrirem el desig ardent d’espiritualitat dels nostres contemporanis. Rere molts posats d’indiferència, hi ha molta set de veritat i de bellesa, d’autenticitat de vida. Hi ha desigs d’estimar i de ser estimat; desigs de salvació plena. Hi ha set de Déu, encara que molts no ho sàpiguen veure o no ho interpretin així. El cor de les persones continua estant inquiet fins que no pugui trobar i reposar amb confiança en el Salvador que l’ha afaiçonat (St. Agustí).
L’Església està cridada a ser portadora de l’aigua viva que és Jesucrist, i que el món espera i necessita, com la font que raja per a tots al bell mig de la plaça dels nostres pobles, com desitjava St. Joan XXIII, i ara més que mai, quan tantes certeses decauen. No ens podem quedar inactius, desvagats, perplexos, enyorant temps pretèrits i mètodes vàlids en el passat… mentre tants i tants esperen que algú –com St. Joan Baptista- els mostri Crist i els acompanyi pel camí del seu seguiment. Molts processos de fe, en particular de joves i adults, maduren en aquesta nova recerca. ¿Qui tindrà prou confiança en el Senyor i voldrà sortir de nou a sembrar la bona llavor del seu Evangeli?
Jesucrist continua enviant-nos com a testimonis seus. No podem defraudar els que cerquen la veritat. Ens cal passar d’una religió privada, només vàlida per a mi i els meus, al convenciment que hem trobat la Veritat i que a tots els interessa i els convé. Haurem d’aprendre a donar respostes vàlides a les grans preguntes que molts es fan, i a sacsejar les consciències adormides. Amb compromisos de servei, de transformació de la realitat, d’amor actiu i generós, de participació en la vida social i política del país. Mostrar de nou que la fe no ens paralitza i aliena, ans al contrari, ens envigoreix l’esperança i la caritat, la solidaritat i l’autèntica i més radical transformació del món.
