En la reunió tinguda al juny per part de les presidències del Consell de Conferències Episcopals de tot Europa (CCEE) i la Comissió de les Conferències de Bisbes de la Unió Europea (COMECE), aquests dos organismes eclesials europeus, van reflexionar sobre l’impacte de la pandèmia Covid-19 a la vida diària de l’Església i a les societats europees, així com sobre la contribució de l’Església per “Una represa justa que no deixi ningú enrere” i que realment posi les persones al centre de tot.
Al seu Comunicat final afirmaven que havien debatut sobre la missió i la situació de l’Església a Europa, juntament amb les perspectives de futur en el context crític vinculat a la pandèmia que ens toca de sofrir. Reflexionant sobre les possibilitats de cooperació en aquest context, van analitzar els seus efectes sobre les nostres comunitats civils i eclesials, identificant les perspectives de futur de la vida de l’Església a Europa. En destaquen algunes.
L’Església vol estar molt propera a tots els que lluiten contra la pandèmia -les víctimes, les seves famílies i tots els treballadors sanitaris, els voluntaris i els fidels que han estat i estan a la primera línia, tenint cura dels afectats i aportant-los socors- i manifesta la seva preocupació per la crisi econòmica i la consegüent pèrdua d’un gran nombre de llocs de treball, amb l’esperança que, a Europa, es treballi conjuntament per una represa que afavoreixi el conjunt de la societat sense exclosos ni descartats. Això que es demanava per a Europa cal aplicar-ho també a Espanya i a Catalunya i a Andorra.
En tot aquest temps de crisi sanitària, estem experimentant els grans límits de l’individualisme, i alhora ens hem adonat novament del paper central que ha tingut i té la família, veritable cèl·lula de solidaritat i de compartició, però també lloc per pregar units. Només si s’inverteix en la família donarem el primer pas cap a una justa recuperació social i econòmica, però també eclesial.
Ara que ja tenim major perspectiva, hem d’agrair la donació de tants sacerdots pel servei crucial i generós realitzat en aquest període, alguns fins i tot donant la pròpia vida. Igualment el bon paper que en general han jugat els mitjans de comunicació social per a la pregària i les celebracions en streaming, cosa que ens fa preguntar sobre les noves formes de pràctica religiosa, de relacions, de presència i d’intercanvi de la fe. És un fenomen que ens convida a avaluar la possibilitat de donar un nou significat a la fe i a l’Església; i també a treballar per fer que molts fidels redescobreixin l’element de plena sacramentalitat de les celebracions religioses viscudes presencialment dins dels llocs de culte, que l’ús de les noves tecnologies no pot assegurar. Ens ajuden els nous mitjans telemàtics, és evident, i els hem de potenciar, però res no suplirà la vida de família, de parròquia, de trobada i celebració joiosa quan ens podem unir en un sol cor i una sola ànima. També aquests organismes europeus es manifestaven preocupats per la forta limitació imposada en alguns llocs a la llibertat religiosa en el context del tancament dels llocs de culte i la prohibició de les litúrgies, i reclamaven per al present i per al futur el restabliment de les relacions normals Església-Estat basades en el diàleg i el respecte dels drets fonamentals.
