En aquests dies d’abril té lloc la matriculació dels infants i joves a totes les escoles. Cal valorar que rebin uns coneixement apropiats, que els ajudin en la seva vida i que els permetin prendre decisions amb responsabilitat. Els pares tenen dret a escollir l’orientació moral i religiosa de la formació dels seus fills, i les autoritats tenen el deure de posar-hi els mitjans. El Papa Benet XVI, en una trobada amb professors de religió italians, els recordava que “gràcies a l’assignatura de religió, l’escola i la societat s’enriqueixen amb veritables laboratoris de cultura i d’humanitat, en els quals, desxifrant l’aportació significativa del cristianisme, la persona és capacitada per a descobrir el bé i per a créixer en la responsabilitat; per a buscar l’intercanvi, afinant el sentit crític i per a recórrer als dons del passat, de manera que es pugui comprendre millor el present i projectar-se conscientment cap al futur”.
L’ensenyament religiós a l’escola pertany preferentment a l’àmbit cultural, de coneixements útils i raonats, vàlids per a un creient i per a un no-creient, mentre que la catequesi introdueix en la vivència personal de la fe cristiana. Per tal de comprendre la cultura del nostre país, amb profundes arrels cristianes, convé la classe de religió catòlica, com a l’Índia convé entendre d’hinduisme i de budisme. Música, cinema, pintura, escultura, arquitectura, filosofia, història, política, folklore, tradicions, necessiten dels conceptes religiosos per a ser plenament compresos. I el mateix podem dir, en un nivell més genèric, d’una coneixença mínima de les altres religions per a poder captar el món globalitzat on vivim.
Davant la fragmentació del saber, necessitem una cosmovisió. És una fragmentació que ha contribuït notablement a la proliferació de crisis d’identitat cultural, de valors i de tradicions. És clar que una educació integral ha d’incloure la dimensió moral. Valors com la solidaritat, la sinceritat, la justícia, la veritat, el respecte i la generositat són imprescindibles en la nostra societat. I això mateix val per al medi ambient, per a un respecte ecològic integral. Un ensenyament global ha de respondre a les preguntes clau sobre el sentit de la nostra existència: ¿De què em serveix conèixer l’evolució de l’univers, si ningú no m’ajuda a fer-me les preguntes essencials sobre la vida, o no em guia en la diferència entre animals, robots i persones? Qui ajudarà les noves generacions a fonamentar veritablement els drets humans o a situar-se raonablement davant l’enigma de la mort? Serà a la classe de religió on infants i adolescents podran conèixer els continguts de la fe cristiana amb rigor acadèmic, sentit crític i obertura al diàleg. El nivell d’ignorància en matèria religiosa ha crescut tant que, avui en dia, no podem ni hem de donar res per suposat, sinó que cal recomençar pels fonaments bàsics. Cada vegada veiem amb més claredat que l’estabilitat internacional, i fins i tot la nostra convivència amb els nouvinguts, necessita sustentar-se en el diàleg intereligiós. Ara bé, només pot dialogar qui té consciència i coneixement argumentat del seu propi punt de partida.
Per aquestes raons, entre d’altres, podem afirmar que l’assignatura de religió a l’escola és un dret, un deure i una resposta a les inquietuds de mares i pares que volen que els seus fills puguin conèixer, també en l’àmbit escolar, allò que dóna horitzó, sentit i consistència a la vida. És una necessitat per a la cultura i la cohesió dels ciutadans del nostre país.