Continuem les reflexions dels diumenges passats. La nostra fe, el do més gran neix d’escoltar la Paraula de Déu. La Paraula desvetlla i alimenta la fe per tal que revivim, perquè siguem humans i àdhuc capaços de retornar el somriure a Déu. Una comunitat que ofereix vida és aquella en la qual trobem aquesta Paraula atresorada i compartida. Quan som alimentats amb la Paraula de Déu, som conduïts a un món més ampli. El Senyor que ha vingut “perquè tinguem vida, i en abundància” (Jo 10,10), obre la porta perquè puguem sortir i trobar amplis espais. En escoltar la Paraula de Déu, fem un èxode, caminem més enllà de la closca de la nostra insignificant obsessió per a nosaltres mateixos. Demanant que es faci la voluntat de Déu i que vingui el seu Regne, remodelem el nostre cor.
La Paraula de Déu és la primera font de tota espiritualitat cristiana. Aquesta alimenta una relació personal amb el Déu viu i amb la seva voluntat salvífica i santificant. De l’escolta de la Paraula de Déu i, en particular, dels misteris de la vida de Jesucrist, neix, com ensenya la tradició, la intensitat de la contemplació i l’ardor de l’acció apostòlica. Molts homes i dones que ens han precedit en el temps, en el contacte assidu amb la Paraula de Déu han obtingut la llum necessària per a aquell discerniment individual i comunitari que els ha ajudats a cercar en els signes del temps els camins del Senyor. Solament si conreem l’escolta activa, podem fer-nos ressò, en la interioritat, de la Paraula de Déu. Maria Verge escolta les paraules de l’àngel, la bona nova de la nostra salvació (cf. Lc 1,26 ss). Això sembla senzill, però no n’és, perquè hi ha moltes interferències. Comencem a escoltar quan ens atrevim a estar perplexos, contorbats, admirats… i de l’escolta en neix la pregària. N’és el fonament.
Quina meravella tan gran és la pregària! La pregària cristiana no és una obertura a la totalitat silent, ni una súplica desesperada enmig de la soledat del cosmos. És l’obertura al Tu infinit de Déu que es revela, gratuïtament, en la consciència, en la més pregona de les interioritats, segons sant Agustí. És un acte d’escolta i de petició. Els cristians tenim la pregària del Parenostre per obrir-nos al Tu infinit i amorós de Déu; podem tractar-lo com a Pare, perquè Ell mateix és Pare.
Jesús ens ha ensenyat a pregar així i aquesta pregària és el cor de la nostra vida espiritual. En dir que és Pare, hem de comprendre que no és com cap pare humà, més aviat hem d’entendre que és una Font infinita d’Amor i de tendresa, un ésser que acull incondicionalment i sosté, secretament, totes les criatures que ha fet emergir del no res. Per part de molts, amb formes noves i sovint desconcertants, es recupera de nou el sentit de pregària. Durant una època molt recent, va ser qüestionada i, fins i tot, ridiculitzada. La pregària, però, és una pràctica espiritual que subsisteix, que travessa èpoques i llocs, i que en diferents cultures i pobles té expressions distintes. Els cristians, quan preguem, dialoguem amb Déu, som convidats per Ell mateix a expressar-li els nostres sofriments secrets, les nostres flaqueses, les que solament Ell coneix i solament Ell pot jutjar. És una meravella que Déu mateix, sense tenir-ne necessitat, hagi volgut establir una aliança amb cada ésser humà, s’hagi volgut trobar amb ell i acompanyar-lo en el seu caminar.
