Estimem el do de la fe que hem rebut, una fe que es preocupa dels neguits de la vida quotidiana. Avui en remarco tres més: l’àrdua responsabilitat d’educar, el cansament del model de societat, i el gaudi de la vida.
1.- L’àrdua responsabilitat d’educar. Molts pares i mares, mestres i professors viuen la tasca educativa com un pes feixuc i una greu responsabilitat. Tenen la impressió d’anar a contracorrent i de transmetre uns valors i unes virtuts que no són, precisament, les que es difonen a través de la societat. Es dóna un cert escepticisme respecte el potencial que té la pràctica de l’educació. Cal trobar fórmules intel•ligents perquè els pares, principals agents de l’educació, puguin educar els seus fills segons les seves conviccions i valors. Hi ajudarà molt la trobada intergeneracional i que hi hagi comunicacions fluïdes entre la institució escolar i la família. Els pares tenen el dret i el deure d’educar, però necessiten un entorn i un marc que ho afavoreixi i faci possible la difícil transmissió de valors. En aquest procés educatiu, considerem que és essencial la transmissió de coneixements, d’habilitats i de llenguatges, però també desenvolupar les seves capacitats espirituals, el sentit de la transcendència, la meditació, la pregària i la contemplació.
2.- El cansament del model de societat vigent. Molts experts de la societat occidental consideren que estem vivint un final d’època, i que el ciutadà està fatigat del model de societat vigent, basat en la cultura del tenir, del consum, en l’individualisme, en la competitivitat sense misericòrdia, en el materialisme i l’hedonisme. Pertot sembla que emergeixen signes d’un nou model de societat, basat en la cultura de l’ésser, en la cooperació solidària, en l’estima per la naturalesa, en les relacions de qualitat, en la felicitat plena, oberta i atenta a la dimensió espiritual de la persona. En aquesta recerca d’un model de desenvolupament que integri la dimensió espiritual de la persona i dels pobles, els cristians som cridats a aportar la nostra experiència i la nostra fe. En el fons del nostre ésser hi ha una llavor d’eternitat que és Déu mateix en nosaltres, que ens crida a establir un diàleg amorós amb Ell, a créixer en totes les nostres potencialitats i a desenvolupar el màxim els nostres talents. La vida espiritual no és un afegitó, ni un accident en la vida de la persona, sinó la base fonamental, l’àmbit on tenen lloc les grans decisions, aquell santuari interior on es fa realitat el secret diàleg de cadascú amb Déu.
3.- No es tracta de sobreviure sinó de gaudir del do de la vida. Cadascú “és un do“, com afirma Benet XVI a Caritas in veritate (2009). La vida és un regal, però també una tasca. Ens ha estat donada per fruir-la, per gaudir-la estimant els altres i la naturalesa, per edificar, amb la força de l’Esperit Sant, el que Joan Pau II, anomena la “civilització de l’amor“. Déu es dóna a la humanitat. Crea, es revela, envia el seu Únic Fill. Tot en Déu és do generós i pur. Generositat que, una societat mercantilitzada, on tot es compra i es ven, té dificultats per a comprendre, perquè en ella tot és en venda. Fins la infinita fertilitat de la natura, la terra i l’aigua, esdevenen mercaderies. I les persones són tractades com a coses, que quan ja no produeixen, es llencen. Ens cal redescobrir el Déu dels pobres, de la gratuïtat i la generositat, per viure com a éssers creats a la seva imatge i semblança. Ens cal construir una societat basada en la lògica del do.