Anem aprofundint, en aquests escrits, sobre el do més gran que hem rebut de Déu: el do de la fe. Una fe que es preocupa del que vivim, dels neguits en la vida quotidiana. Avui en remarco dos: la crisi econòmica amb el sofriment de tantes famílies, i la difícil gestió del temps.
1.- La crisi econòmica ha causat i segueix causant molt de sofriment. És una experiència negativa que ens ha de fer pensar i ens ha de fer ser capaços de llegir a través d’ella el que cal canviar del nostre sistema de vida. És, com diu Benet XVI, “una oportunitat” (Caritas in veritate, n. 21). Ens exigeix repensar els modes de producció, de consum i d’intercanvi, les bases d’una nova forma d’economia que sigui respectuosa amb les persones i amb l’entorn natural. La crisi obre també noves formes de recerca de sentit. Ens adonem que no tenim la vida sota control, que som fràgils i vulnerables, que ens necessitem els uns als altres per poder créixer i realitzar-nos. Ens fa humils i és una ocasió per a descobrir valors espirituals, com la pregària, l’escolta de la Paraula, la confiança en el Pare etern que vetlla per nosaltres. A la vegada, és un moment oportú per a expressar els llaços de solidaritat i de caritat que tenim entre nosaltres i un estímul per a estar atents a les persones que sofreixen, sigui quina sigui la seva condició. L’Evangeli no ens dóna respostes concloents a qüestions d’ordre temporal, però ens orienta en la vida pràctica i ens ofereix criteris i pautes per a afrontar la situació i no caure en el desànim. En èpoques de crisi, els cristians, sostinguts per la fe en Jesucrist i en la seva mort i resurrecció, estem especialment cridats a sembrar esperança. No una esperança ingènua, sinó l’alè d’Esperit Sant que bufa a través de nosaltres i dóna sentit a tot allò que fem i diem.
2.- Sobre la gestió del temps cal notar que el ritme de la vida en les nostres societats s’ha accelerat i tenim la impressió que no disposem de temps per a allò que realment s’ho mereix: educar, estimar-nos, desenvolupar les nostres capacitats, atendre la llar, créixer espiritualment i, en el fons de tot, per a viure amb major plenitud la nostra existència. La vida s’escola entre la feina i la resolució de mil necessitats. No la gaudim amb totes les seves possibilitats. Amb tot, “hi ha un temps per a cada cosa” (Ecli 3,1) i els éssers humans no estem fets solament per a consumir i produir, sinó essencialment per a estimar i ésser estimats. En darrer terme, moltes coses que semblen importants no ho són, i potser no donem la importància prioritària a les realitats que sí que la tenen. La nostra vocació més pregona és estimar, però ¿en què consisteix l’amor? Benet XVI respon a Deus caritas est (n. 6): “L’amor és ocupar-se de l’altre i preocupar-se per l’altre”. El malestar de la vida col·lectiva ens exigeix prioritzar, discernir i saber trobar aquell equilibri entre allò que ens cal fer en la nostra vida ocupada i el temps regalat per a la comunió amb Déu, el famós “ora et labora” de St. Benet. L’acció per l’acció no té sentit. Ens cal trobar temps per al silenci i la meditació, per a la contemplació, per a la pregària i l’adoració de Déu que en Crist ens ha revelat el seu rostre. El temps de la vida humana ens ha estat donat per a créixer com a persones, que cristianament significa, que Crist creixi cada cop més dins del nostre ésser, “que Crist habiti per la fe en els vostres cors“, deia St. Pau (Ef 3,17), i que la nostra voluntat es mogui per la seva Voluntat, que es faci el que Ell vol. Aquest aprenentatge espiritual exigeix temps, discerniment i participació en els sagraments.