Germans meus, en el Senyor:
Pocs temes freguen tan al viu els sentiments i fins la consciència de les persones, com és el de la família; perquè la família és el lloc del nostre origen, l’alberg del ser indefens nou vingut; la família és el planter de la raça humana, el jardí de la felicitat o el desert de la solitud i el sofriment.
Tenir èxit en la família és el negoci de la vida, i cap bé d’aquest món no és comparable al tresor de pertànyer a una família virtuosa i feliç. La salut, la riquesa i la bona sort arriben a la seva plena saó en el si d’una família virtuosa i afectuosament unida; la pobresa, els mals tràngols, la malaltia i la vellesa, es tornen suportables a la calor d’una família de signe positiu.
¿Es podria trobar algú que no estigués fortament interessat a fer de la seva família un oasi de pau i d’amor? ¿No vola espontàniament el nostre pensament a Natzaret per a contemplar, si més no amb la imaginació, la convivència feliç d’una família gairebé celestial? ¿Qui no compraria al preu que fos una relació així de positiva i rica amb tots i cadascun dels membres de casa seva? No es tracta de compra ni venda, evidentment, però, ¿què podríem fer per a apropar-nos a l’ideal de la família de Natzaret?
Es diu amb raó que on hi ha caritat i amor, allí hi ha Déu; i se m’ocorre que podríem donar la volta a la frase, dient amb tota veritat que ON ESTÀ DÉU, ALLÍ HI HA CARITAT I AMOR. M’atreviria a dir que la qualitat fins i tot humana d’una família depèn, en bona part, de com és acceptada en aquella casa la presència de Déu, perquè Déu és la font i origen de tot bé, i les seves benediccions es vessen sobre la família que viu a la seva presència. El Senyor mira amb amor tot quant ocorre en aquella casa, fins al punt d’abocar la seva benedicció damunt d’ella: Aquesta és la benedicció de l’home que tem el Senyor: Que el Senyor et beneeixi des de Sió, que tota la vida puguis veure prosperar Jerusalem.
Sant Pau ens ha recomanat que ens revestim de sentiments propis dels elegits, com són: misericòrdia, bondat, humilitat, dolcesa, comprensió; i que la paraula de Crist habiti entre nosaltres amb tota riquesa. La presència de Déu en el si de la família és com el sol, que dóna calor i llum a totes les coses i les vivifica. Per contra, l’absència de Déu deixa la vida personal i familiar com nit d’hivern: fosca, freda i interminable.
Quan sentim parlar, en el nostre temps, del fracàs de tantes famílies i de la infelicitat o la indiferència de tantes altres, no podem evitar el pensament que allí Déu no ha estat convidat o que, almenys, ha estat relegat a l’últim lloc.