Al poblet de Sant Salvador de Toló (Pallars Jussà) va néixer el nostre Beat, el dia 2 de novembre de 1887. «Cal Vinguda» fou el bressol i la llar del futur sacerdot i màrtir. Estudià als Seminaris d’Urgell i de Vic. Pel ministeri episcopal del bisbe Benlloch, més endavant Arquebisbe Metropolità de la «Caput Castellae» (Burgos) i Cardenal de la Santa Església Romana, fou ungit sacerdot de Jesucrist, el dia 11 d’abril de 1914.
Treballà apostòlicament en diverses comunitats de la nostra Església d’Urgell. L’any 1926 fou nomenat Ecònom de la Pobleta de Bellveí i l’any 1929 es possessionà com a Rector de la mateixa parròquia. Persona de tracte fàcil es relacionava amb tothom sense fer distinció de persones per la seva condició social o pràctica religiosa; així el recorden encara avui aquells que un dia foren els seus feligresos. Com a sacerdot es dedicava puntualment i amb gran zel a exercir el seu ministeri, Tenia fama, ben merescuda, d’una gran preparació intel·lectual i d’un gran sentit eclesial.
Arribà el mes de juliol de 1936 i amb ell l’esclat de la persecució religiosa. A principis del mes d’agost, uns dies abans de la seva immolació, va voler abandonar la Parròquia i de fet va fer-ho. No havia fet gaire camí quan un veí de la Pobleta anà al seu encontre per a comunicar-li el parer del President del Comitè Local, Josep Perati. No era necessària la seva fugida. Podia viure amb tota tranquil·litat a la casa parroquial, ningú el molestaria. Era un Pastor estimat pel seu poble. Davant d’això mossèn Josep tornà cap a la Pobleta.
El dia 13 d’agost d’aquell any trist per a la història de la nostra terra, uns milicians vinguts de fora es presentaren a la Pobleta i preguntaren pel servent de Déu. Eren les primeres hores del matí. El President del Comitè Local acompanyà a la casa parroquial aquells visitants «il·lustres». Intercedí a favor de mossèn Josep. El resultat fou negatiu. Fou detingut. El seu delicte: ser sacerdot.
Fou traslladat a la Pobla de Segur, a la seu del Comitè Local. Allà es va reunir amb els seus companys de martiri; sense cap mena de judici, aquell mateix matí, fou conduït, amb altres sis germans de ministeri, com un xai mut i mansuet, a les portes del cementiri del Salàs de Pallars on fou vilment immolat «in odium Christi» i per la seva condició sacerdotal.
El crit de «Visca Crist Rei» coronà el martiri d’aquest nostre Beat i dels altres sis germans de presbiteri. Creien, amb una fe sense esquerdes, que Jesús era el seu Rei i Senyor.
