(Tret de CatReligió)
El filòsof Josep Ramoneda i l’escriptor Vicenç Villatoro van reflexionar en una taula rodona sobre Europa, moderats per Francesc Torralba. El col·loqui es va fer el dia 4 de maig al Palau Macaya de l’Obra Social «la Caixa», a Barcelona, organitzat pels editors de la revista Qüestions de Vida Cristiana: «Europa, retrobar l’ànima», que edita la Fundació Joan Maragall i Publicacions de l’Abadia de Montserrat.
Cansament, fatiga, esgotament o malestar són alguns dels termes amb què es va definir el moment actual d’Europa. Un «llibre desenquadernat», segons Ramoneda. O un continent que «no es troba gaire bé», segons Villatoro. Un discurs que coincideix en part amb el que ha dit el Papa Francesc el dia 6 de maig, en rebre el premi Carlemany, demanant no deixar-nos emportar per la «impressió general d’una Europa cansada i envellida».
En aquest context, Francesc Torralba va situar el debat en la complexitat de les diverses formes d’aproximar-se a Europa: la geogràfica, la política, l’econòmica, la dels drets socials, la cultural, o la religiosa. «No voldria arribar a la conclusió que ja no hi ha ànima, però retrobar l’ànima d’Europa vol dir que potser l’hem perduda, o que no som capaços d’entreveure-la o que està amagada o ocultada», va explicar. Un plantejament difícil perquè «quan parlem de l’anima d’Europa parlem d’un intangible i d’uns valors que no toquem, però que s’expressen en les diverses formes de vida i de cultura». I un debat important, perquè «l’ànima és allò que empeny, el que mou i commou Europa».
Tant Villatoro com Ramoneda van coincidir a remarcar el que explica el trajecte realitzat de construcció europea. Ramoneda va recordar que «la força d’Europa neix de la II Guerra Mundial, quan s’arriba a la darrera habitació de l’infern»; i Villatoro que «no fem Europa per vendre més, fem Europa per deixar de matar-nos».
Les figures amenaçades
Josep Ramoneda, director de l’Escola Europea d’Humanitats, va fer un relat de consciència europea que es basa en una dualitat permanent: el poder eclesiàstic i el civil, la societat i l’estat, l’individu i la col·lectivitat, la creença i la ciència, la política i la moral, la transcendència i la vida; la racionalitat i la irracionalitat; o el nord i el sud, l’est i l’oest… «encara vivim aquestes fractures».
També va relatar «algunes de les figures que configuren Europa i que avui estan especialment amenaçades». Una llista que inclou la mescla, la llibertat d’expressió, el reconeixement de l’altre, el respecte a les minories, la laïcitat, o la universalitat. I amb dues més especialment rellevants. Una és la intimitat: «que els individus disposin d’un espai propi és una idea innegociable i que avui està especialment amenaçada en la societat de la transparència i pel mite de la visibilitat absoluta». I, l’altra, la idea tràgica, «perquè no es pot oblidar mai el rerefons de la contingència de la vida humana». Oblidar-ho ens ha portat a postures extremes com «creure que en nom de Déu tot està permès, o a substituir Déu per intangibles com el mercat».
Les exageracions
Josep Villatoro, director del Centre de Cultura Contemporània de Barcelona, va situar el problema d’Europa en la tensió entre «un món de globalització que ja existeix i un món dels estats i les fronteres que encara consideren que tenen un paper a fer». Però sobretot va alertar d’instruments que han pesat massa, però que en la seva justa mesura no són dolents.
La llista de cinc factors «que s’han exagerat massa» inclou l’economicisme, que «ha substituït els objectius polítics i culturals». L’individualisme, com a contrari a la col·lectivitat: «El sistema europeu ha estat molt capaç de protegir els individus però no hem alimentat la seva responsabilitat». La raó també s’ha exagerat perquè «hem oblidat totes les aportacions que, sense substituir-la, complementen la raó». Una mostra és la incomoditat amb què viu Europa respecte al fet religiós. I va defensar, com a agnòstic i criticant el laïcisme excloent, que «prefereixo un món amb religions : una humanitat sense el gen religiós no farà una humanitat millor, farà una humanitat pitjor».
Per a Villatoro, la principal complexitat que ha d’afrontar Europa és la diferència: «Ser diferent no és complicat, el complicat és conviure amb la diferència». I va destacar algunes condicions que fan possible aquesta convivència, entre elles el respecte i la cautela. També va remarcar la importància de la cultura religiosa, «que sobretot ens toca defensar als agnòstics, perquè si ho fan els creients sembla una trampa». I també laïcitat del poder polític perquè «la plaça pública és diversa i la religió té lloc a la plaça pública, però les regles de la plaça pública són laiques». Això també porta a una distinció entre pecat i delicte.
Ramoneda i Villatoro són dos dels col·laboradors del número de Qüestions de Vida Cristiana sobre Europa en què també hi participen Gabriel Magalhães, Daniel Gamper, Joan Majó i Antoni Matabosch. La reflexió sobre l’essència d’Europa es va iniciar l’any passat en una jornada al Monestir de Montserrat.
A més dels autors, a la presentació del número hi van assistir, entre altres, l’arquebisbe Joan-Enric Vives Josep M. Soler Joan RigolEnric VendrellJosep Maria Carbonell Jaume Lanaspa, president de l’oficina de Barcelona del Club de Roma.
