El Papa Francesc amb motiu del Vè. Centenari del Naixement de Sta. Teresa de Jesús que s’inicia el dia 15 d’octubre de 2014, ha enviat al Bisbe d’Àvila S.E. Mons. Jesús García Burillo el següent missatge:
Vaticà, 15 d’octubre de 2014
A Mons. Jesús García Burillo
Bisbe d’Àvila
ÀVILA
Estimat germà,
El 28 de març de 1515 va néixer a Àvila una nena que, amb el temps, seria coneguda com a santa Teresa de Jesús. En apropar-se el cinquè centenari del seu naixement, fixo la mirada a aquesta ciutat per donar gràcies a Déu pel do d’aquesta gran dona i animar els fidels de l’estimada diòcesi avilesa i a tots els espanyols a conèixer la història d’aquesta insigne fundadora, així com a llegir els seus llibres que, juntament amb les seves filles als nombrosos Carmels espargits pel món, ens continuen dient qui i com fou la Mare Teresa i què pot ensenyar-nos als homes i dones d’avui.
A l’escola de la santa caminadora aprenem a ser pelegrins. La imatge del camí pot sintetitzar molt bé la lliçó de la seva vida i de la seva obra. Ella va entendre la seva vida com un camí de perfecció pel qual Déu condueix l’home, estança rere estança, fins a Ell i, alhora, el posa en marxa cap als homes. Per quins camins vol dur-nos el Senyor rere les petjades i de la mà de santa Teresa? Voldria recordar-ne quatre que em fan molt de bé: el camí de l’alegria, el de la pregària, el de la fraternitat i el del propi temps.
Teresa de Jesús convida les seves monges a «caminar alegres servint» (Camí, 18,5). La veritable santedat és l’alegria, perquè «un sant trist és un trist sant». Els sants, abans que herois esforçats, són fruit de la gràcia de Déu als homes. Cada sant ens manifesta un tret del multiforme rostre de Déu. En santa Teresa contemplem el Déu que, essent «sobirana Majestat, eterna Saviesa» (Poesia 2), es revela proper i company, que té les seves delícies en conversar amb els homes: Déu s’alegra amb nosaltres. I, de sentir el seu amor, naixia en la Santa una alegria contagiosa que no podia dissimular i que transmetia al seu voltant. Aquesta alegria és un camí que s’ha de recórrer tota la vida. No és instantània, superficial, bulliciosa. S’ha d’adquirir ja «al principi» (Vida 13,1). Expressa el goig interior de l’ànima, és humil i «modesta» (cf. Fundacions 12,1). No s’assoleix per la drecera fàcil que evita la renúncia, el sofriment o la creu, sinó que es troba sofrint treballs i dolors (cf. Vida 6,2; 30,8), mirant el Crucificat i buscant el Ressuscitat (cf. Camí 26,4). D’aquí que l’alegria de santa Teresa no sigui egoista ni autoreferencial. Com la del cel, consisteix en «alegrar-se que s’alegrin tots» (Camí 30,5), posant-se al servei dels altres amb amor desinteressat. De la mateixa manera que a un dels seus monestirs en dificultats, la Santa ens diu també avui a nosaltres, especialment als joves: «No deixeu de caminar alegres!» (Carta 284,4). L’Evangeli no és una bossa de plom que s’arrossegui pesadament, sinó una font de goig que omple de Déu el cor i l’impulsa a servir els germans!
La Santa va transitar també el camí de la pregària, que va definir bellament com un «tractar d’amistat estant moltes vegades a soles amb qui sabem que ens estima» (Vida 8,5). Quan els temps són «durs», calen «amics forts de Déu» per sostenir els dèbils (Vida 15,5). Pregar no és una forma de fugir ni tampoc de ficar-se en una bombolla, ni d’aïllar-se, sinó d’avançar en una amistat que creix més quan més es tracta el Senyor, «amic veritable» i «company» fidel de viatge, amb qui «tot es pot sofrir», ja que sempre «ajuda, dóna esforç i no falta mai» (Vida 22,6). Per a pregar «no està la cosa en pensar molt sinó en estimar molt» (Les estances IV,1,7), en girar la vista per mirar a qui no deixa de mirar-nos amorosament i sofrim pacientment (cf. Camí 26,3-4). Déu pot conduir les ànimes cap a Ell per molts camins, però la pregària és el «camí segur» (Vida 21,5). Deixar-la és perdre’s (cf. Vida 19,6). Aquests consells de la Santa són d’una actualitat perenne. Aneu cap endavant, doncs, pel camí de la pregària, amb determinació, sense detenir-vos, fins al final! Això val singularment per a tots els membres de la vida consagrada. En una cultura d’allò provisional, visqueu la fidelitat del «per sempre, sempre, sempre» (Vida 1,5); en un món sense esperança, mostreu la fecunditat d’un «cor enamorat» (Poesia 5); i en una societat amb tants ídols, sigueu testimonis que «sólo Dios basta» (Poesia 9).
Aquest camí no el podem fer sols, sinó junts. Per a la santa reformadora la senda de la pregària discorre per la via de la fraternitat en el si de l’Església mare. Aquesta fou la seva resposta providencial, nascuda de la inspiració divina i de la seva intuïció femenina, als problemes de l’Església i de la societat del seu temps: fundar petites comunitats de dones que, a imitació del «col·legi apostòlic», seguissin Crist vivint senzillament l’Evangeli i sostenint tota l’Església amb una vida feta pregària. «Per això us va aplegar Ell aquí, germanes» (Camí 2,5) i aquesta va ser la promesa: «que Crist caminaria amb nosaltres» (Vida 32,11). Quina definició més bonica de la fraternitat en l’Església: caminar junts amb Crist com a germans! Per a això no recomana Teresa de Jesús moltes coses, simplement en recomana tres: estimar-se molt els uns als altres, desprendre’s de tot i veritable humilitat, que «encara que la digui al final és la base principal i les abraça totes» (Camí 4,4). Com desitjaria, en aquests temps, unes comunitats cristianes més fraternes on es faci aquest camí: caminar en la veritat de la humilitat que ens allibera de nosaltres mateixos per estimar més i millor els altres, especialment els més pobres! No hi ha res més bell que viure i morir com a fills d’aquesta Església mare!
Precisament perquè és mare de portes obertes, l’Església sempre està en camí cap als homes per dur-los aquella «aigua viva» (cf. Jn 4,10) que regui l’hort del seu cor assedegat. La santa escriptora i mestra de pregària fou alhora fundadora i missionera pels camins d’Espanya. La seva experiència mística no la separà del món ni de les preocupacions de la gent. Al contrari, li va donar un nou impuls i coratge per a l’acció i els deures de cada dia, perquè també «entre los pucheros anda el Señor» (Fundacions 5,8). Ella va viure les dificultats del seu temps –tan complicat- sense cedir a la temptació del lament amarg, sinó més aviat acceptant-les en la fe com una oportunitat per a donar un pas més en el camí. I és que, «per fer Déu grans mercès a qui de debò el serveix, sempre és temps» (Fundaciones 4,6). Avui Teresa ens diu: Prega més per comprendre bé el que passa al teu voltant i així actuar millor. La pregària venç el pessimisme i genera bones iniciatives (cf. Les estances VII,4,6). Aquest és el realisme teresià, que exigeix obres en lloc d’emocions, i amor en comptes de somnis, el realisme de l’amor humil enfront d’un ascetisme afanyós! Algunes vegades la Santa abreuja les seves saboroses cartes dient: «Estamos de camino» (Carta 469,7.9), com a expressió de la urgència per continuar fins al final amb la tasca començada. Quan s’encén el món, no es pot perdre el temps en negocis de poca importància. Tant de bo contagiï a tothom aquesta santa pressa per sortir a recórrer els camins del nostre propi temps, amb l’Evangeli a la mà i l’Esperit al cor!
«Ja és temps de caminar!» (Ana de San Bartolomé, Últimes accions de la vida de santa Teresa). Aquestes paraules de santa Teresa d’Àvila a punt de morir són la síntesi de la seva vida i es converteixen per a nosaltres, especialment per a la família carmelitana, els seus paisans d’Àvila i tots els espanyols, en una preciosa herència a conservar i enriquir.
Estimat germà, amb la meva salutació cordial, a tots us dic: Ja és temps de caminar pels camins de l’alegria, de la pregària, de la fraternitat, del temps viscut com a gràcia! Recorreguem els camins de la vida de la mà de santa Teresa. Les seves petjades ens condueixen sempre a Jesús.
Us demano, si us plau, que pregueu per mi, ja que ho necessito. Que Jesús us beneeixi i la Verge Santa us cuidi.
Fraternalment,
Francesc
