Diumenge dia 19 d’octubre el Papa Francesc va presidir la missa de Clausura del Sínode extraordinari sobre la família i en la mateixa celebració va beatificar el Papa Pau VIè, que va crear la institució del Sínode de Bisbes després del Concili Vaticà II. A la cerimònia hi va assistir l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, acompanyat pel Cap de Gabinet, Mn. David Codina.
L’homilia íntegra el Sant Pare a la missa fou la següent:
«Acabem d’escoltar una de les frases més famoses de tot l’Evangeli: «Doneu al Cèsar el que és del Cèsar i a Déu el que és de Déu» (Mt 22,21).
Jesús respon amb aquesta frase irònica i genial a la provocació dels fariseus que, per dir-ho d’alguna manera, volien fer-li l’examen de religió i posar-lo a prova. És una resposta immediata que el Senyor dóna a tots aquells que tenen problemes de consciència, sobretot quan estan en joc la seva conveniència, les seves riqueses, el seu prestigi, el seu poder i la seva fama. I això ha passat sempre.
Evidentment, Jesús posa l’accent en la segona part de la frase: «I [doneu] a Déu el que és de Déu». La qual cosa vol dir reconèixer i creure fermament -enfront a qualsevol tipus de poder- que només Déu és el Senyor de l’home, i no n’hi ha cap altre. Aquesta és la novetat perenne que hem de redescobrir cada dia, superant la por que sovint ens tenalla davant les sorpreses de Déu.
Ell no té por de les novetats! Per això, contínuament ens sorprèn, mostrant-nos i portant-nos per camins imprevistos. Ens renova, és a dir, ens fa sempre «nous». Un cristià que viu l’Evangeli és «la novetat de Déu» en l’Església i en el món. I a Déu li agrada molt aquesta «novetat».
«Doneu a Déu el que és de Déu» significa estar disposat a fer la seva voluntat i dedicar la nostra vida i col·laborar amb el seu Regne de misericòrdia, d’amor i de pau.
En això rau la nostra veritable força, el llevat que fermenta i la sal que dóna gust de tot esforç humà contra el pessimisme generalitzat que ens ofereix el món. En això rau la nostra esperança, perquè l’esperança en Déu no és una fugida de la realitat, no és un alibi: és posar-se mans a l’obra per tornar a Déu el que li pertany. Per això, el cristià mira la realitat futura, la realitat de Déu, per viure plenament la vida -amb els peus ben posats a la terra- i respondre, amb valentia, als incessants reptes nous.
Ho hem vist en aquests dies durant el Sínode extraordinari dels Bisbes -«sínode» vol dir «caminar junts»-. I, de fet, pastors i laics de totes les parts del món han portat aquí a Roma la veu de les seves Esglésies particulars per a ajudar les famílies d’avui a seguir el camí de l’Evangeli, amb la mirada fixa en Jesús. Ha estat una gran experiència, en què hem viscut la sinodalitat i la col·legialitat, i hem sentit la força de l’Esperit Sant que guia i renova sense parar l’Església, cridada, amb urgència, a fer-se càrrec de les ferides obertes i a tornar l’esperança a tantes persones que l’han perduda.
Pel do d’aquest Sínode i per l’esperit constructiu amb què tots han col·laborat, amb l’Apòstol Pau, «donem gràcies a Déu per tots vosaltres i us tenim presents en les nostres pregàries» (1Te 1,2). I que l’Esperit Sant que, en aquests dies intensos, ens ha concedit treballar generosament amb veritable llibertat i humil creativitat, acompanyi ara, les Esglésies de tota la terra, en el camí de preparació del Sínode Ordinari dels Bisbes del proper mes d’octubre de 2015. Hem sembrat i seguirem sembrant amb paciència i perseverança, amb la certesa que és el Senyor qui dóna el creixement (cf. 1Co 3,6).
En aquest dia de la beatificació del Papa Pau VI, em vénen a la ment les paraules amb què va instituir el Sínode dels Bisbes: «Després d’haver observat atentament els signes dels temps, ens esforcem per adaptar els mètodes d’apostolat a les múltiples necessitats del nostre temps i a les noves condicions de la societat» (Carta Ap. Motu proprio Apostòlica Sollicitudo).
Contemplant aquest gran Papa, aquest cristià compromès, aquest apòstol incansable, davant Déu avui no podem sinó dir una paraula tan senzilla com sincera i important: Gràcies. Gràcies al nostre estimat Papa Pau VIè. Gràcies pel teu humil i profètic testimoni d’amor a Crist i a la seva Església.
El que va ser gran timoner del Concili, l’endemà de la seva clausura, anotava en el seu diari personal: «Potser el Senyor m’ha cridat i m’ha posat en aquest servei no tant perquè jo tingui algunes aptituds, o perquè governi i salvi l’Església de les seves dificultats actuals, sinó perquè pateixi alguna cosa per l’Església, i quedi clar que Ell, i no altres, és qui la guia i la salva» (P. Macchi, Paolo VI nella sua parola, Brescia 2001, pp.120-121). En aquesta humilitat resplendeix la grandesa del Beat Pau VIè que, en el moment en què estava sorgint una societat secularitzada i hostil, va saber conduir amb saviesa i amb visió de futur -i potser en solitari- el timó de la barca de Pere sense perdre mai l’alegria i la fe en el Senyor.
Pau VIè va saber de veritat donar a Déu el que és de Déu, dedicant tota la seva vida a la «sagrada, solemne i greu tasca de continuar en el temps i estendre a la terra la missió de Crist» (Homilia en l’inici del ministeri petrí, 30 juny 1963: AAS 55 [1963], 620), estimant l’Església i guiant l’Església perquè sigui «al mateix temps mare amorosa de tots els homes i dispensadora de salvació» (Carta enc. Ecclesiam Suam, Pròleg).
