El dia 6 de desembre a l’església de St. Esteve d’Andorra la Vella, l’Arquebisbe d’Urgell, acompanyat pel Vicari de l’Opus Dei a Catalunya i Andorra Dr. Antoni Pujals, va presidir una solemne eucaristia d’Acció de gràcies del Bisbat d’Urgell i el Principat d’Andorra per la recent beatificació de Mons. Àlvar del Portillo. Estaven acompanyats pel Vicari general i per l’Arxiprest de les Valls, així com d’altres preveres, i molts fidels de la Prelatura i del Bisbat d’Urgell. La celebració comptà amb la participació del «Petits Cantors d’Andorra» dirigits per Catherine Metayer.
L’homilia sencera de l’Arquebisbe Joan-Enric Vives fou aquesta:
Som al segon diumenge de l’Advent, temps de consol i d’esperança. Esperem el Senyor que va venir, que vindrà i que ve…
Hem escoltat el profeta Isaïes que ens diu: «Consoleu, consoleu el meu poble… (Així comença també el Messies de Haendel). Parleu amorosament a Jerusalem i digueu-li que s’ha acabat la seva servitud». I a l’Evangeli s’ha proclamat que: «Jo envio davant teu el profeta missatger perquè et prepari el camí. Una veu crida en el desert. Obriu una ruta al Senyor, aplaneu-li el camí» (Mc 1,1 ss).
Se’ns proposa Consolar i viure en l’Esperança.
I Sant Pere ens parlava del Dia del Senyor. Quan celebrem l’eucaristia, ens referim a aquest dia, al dia de Jesucrist. Sempre que celebrem l’eucaristia, «units en la caritat, celebrem la seva mort, confessem amb fe viva la seva resurrecció i esperem fermament el seu retorn gloriós». En totes les nostres eucaristies expressem, doncs, la nostra ferma esperança en el retorn de Jesucrist al final de tot (quan tot s’acabi per a nosaltres). I diem «retorn» perquè Jesús ja va venir el primer Nadal, quan va néixer humilment en una establia de Betlem.
En la persona de Jesús, Déu ha vingut, ve i vindrà per a la nostra salvació. «Per a la nostra salvació» vol dir que en Jesús trobem l’ajuda perquè la nostra vida no sigui buida, no sigui un erm, sinó una vida que doni fruits de veritat i de bondat per a nosaltres i per als altres, per a tot el món. Ho fem amb la nostra esperança, amb la nostra fe i el nostre compromís en el dia a dia de la vida. En la vida quotidiana.
Així com en les últimes jornades de l’Advent concentrarem la nostra atenció en la primera vinguda de Jesús, la vinguda en la humilitat del Nadal, en els primers dies de l’Advent som convidats a fixar-nos en la segona vinguda (la vinguda del final de tot), a esperar-la i a preparar-nos-hi vetllant. És una segona vinguda que anomenem gloriosa.
A vegades se’ns ha presentat les realitats del final de la història no com realitats lluminoses i alliberadores sinó com realitats fosques, enigmàtiques i inquietants, més pròpies de càlculs esotèrics i de profecies misterioses i sinistres que no pas de la bona notícia de la nostra salvació. Què passarà aquell dia? En primer lloc, aquell dia serà satisfet el nostre anhel de vèncer la foscor i veure-hi clar. Com ens ha proclamat l’apòstol Pere a la segona lectura: «El Dia del Senyor vindrà; inesperadament, com un lladre… Nosaltres tal com Ell ens ho ha promès, esperem un cel nou i una terra nova, on regnarà la justícia». Esperar el retorn de Jesús vol dir esperar que passi el nostre món de tenebra i que esdevinguin realitat aquell cel nou i aquella terra nova on regnarà la justícia i, per tant, la veritat (cf. 2Pe 3,13).
El que anomenem «judici final» serà la resposta de Déu a l’anhel de justícia i de veritat que tots portem al cor, justícia i veritat que en el nostre món sovint són trepitjades. Quan estarem davant el Senyor, el darrer dia, es restablirà la veritat –i amb ella la justícia–, aquella veritat que les falses grandeses i les mentides del nostre món sovint oculten. Però l’important del darrer dia no és pas que es manifesti la veritat dels altres, sinó que es manifesti la nostra veritat (que sovint no coneixem) i sobretot la veritat de Déu (que coneixem menys encara). Esperem que el darrer dia s’apliqui a nosaltres allò de l’Apòstol Pau: «Quan es manifestarà el Crist, que és la nostra vida, també nosaltres ens manifestarem amb ell plens de glòria» (Col 3,4). Esperem també que les nostres descobertes d’aleshores siguin de la mena de les descobertes d’aquells que el jutge diví posarà a la seva dreta i que diran sorpresos: «Senyor, ¿quan us vam veure afamat, i us donàrem menjar; o que teníeu set i us donàrem beure?» (Mt 25,37), i que no siguin com les descobertes d’aquells que el jutge posarà a la seva esquerra i que diran plens d’estupor: «Senyor, ¿quan us vam veure afamat o assedegat, foraster o despullat, malalt o a la presó, i no us vam assistir?» (Mt 25,44).
Però a més d’esperar el retorn del Senyor i el seu judici, esperem sobretot la visió de Déu, l’objecte més gran d’esperança i la llum més gran. «Feliços els nets de cor, perquè veuran Déu» (Mt 5,8). Feliços perquè podran satisfer l’anhel de veritat que sempre han portat al cor. «O Veritas!» deia sempre St. Agustí adreçant-se a Déu. I també: «Ens heu fet orientats cap a Vós i el nostre cor està inquiet fins que no descansa en Vós» (Confessions. 1, 1,1).
La ferma esperança que al final triomfaran plenament la veritat, la justícia, la pau i –com a resum de tot– l’amor ens animi a treballar-hi ja des d’ara.
I a això ens animen els sants i els beats i per això l’Església ens els posa al nostre camí. Són de la nostra carn. Han viscut enmig nostre… «Envoltats d’un núvol tan gran de testimonis» proclama la carta als Hebreus, fem el nostre camí. Ells ens ajuden.
Avui agraïm amb joiosa acció de gràcies al bisbat d’Urgell i, en concret, a Andorra la Vella, el do que el Papa Francesc, i abans el Papa Benet, ens han fet d’un nou intercessor i un nou model de vida cristiana, el beat Àlvar del Portillo.
Monsenyor Álvaro del Portillo va néixer a Madrid l’11 de març de 1914, tercer de vuit germans, en una família de profundes arrels cristianes. Va sol·licitar la seva admissió a l’Opus Dei als 21 anys. I fou Doctor enginyer de Camins i doctor en Filosofia i en Dret Canònic. Ordenat Sacerdot el 25 de juny de 1944 va formar part del Consell General de l’Opus Dei de 1940 al 1975; de 1940 a 1947 i de 1956 a 1975 va ser secretari general. I va succeir sant Josepmaria Escrivà de Balaguer. Molt proper a ell, i amb l’estil de «secretari», el qui guarda els secrets, i que no apareix… sempre a punt, sempre al darrere, sempre ajudant, sempre discret…
Va ser consultor de diversos organismes de la Santa Seu. Va treballar en el Concili Vaticà II, primer com a president de la comissió preparatòria per al laïcat i després com a secretari de la comissió sobre la disciplina del clergat i com a consultor d’altres comissions. Els seus llibres Fidels i laics en l’Església (1969) i Escrits sobre el sacerdoci (1970) són, en bona part, fruit d’aquesta experiència.
El 15 de setembre de 1975 va ser elegit per succeir sant Josepmaria Escrivà al capdavant de l’Opus Dei. En ser erigit l’Opus Dei com prelatura personal, el papa Joan Pau II el va nomenar prelat i el 1990 va ser designat bisbe també per Joan Pau II, que l’ordenà de bisbe personalment el 6 de gener de 1991.
Entre moltes accions vull destacar que el 1985 va fundar a Roma el Centre Acadèmic Romà de la Santa Creu, germen de la Universitat Pontifícia de la Santa Creu. Durant els seus dinou anys al capdavant de l’Opus Dei, la tasca de la Prelatura es va estendre a vint nous països.
Va morir a Roma el 23 de març de 1994, després de tornar d’un pelegrinatge a Terra Santa, havent celebrat la seva última Missa al Sant Cenacle de Jerusalem.
Va ser beatificat a Madrid el proppassat dia 27 de setembre de 2014, i la seva festa se celebra el 12 de maig.
Avui vull destacar quatre elements del seu viure sant, o quatre Virtuts.-
1.- Fou un home fidel, i per tant també discret, delicat, joiós…
2.- En ell es féu visible un punt fort de l’Obra, que la senzillesa i la vida ordinària són camí segur de santedat.
3.- Mantingué sempre un gran amor a l’Església, «a la qual serví -com ha dit el Papa Francesc- 1. amb un cor despullat d’interès mundà, 2. lluny de la discòrdia, 3. acollidor de tots 4. i buscant sempre el que és positiu». Val la pena comentar i reflexionar sobre aquestes quatre característiques que el Papa li dedica.
4.- Finalment la serenitat. M’ha agradat descobrir que el Mossèn fill de Guissona, al nostre Bisbat d’Urgell, Mn. Francesc Faus, des de fa molts anys treballant apostòlicament al Brasil, li ha dedicat una «Novena de la serenitat«, amb aquests nou punts que us destaco:
· Pau dels fills de Déu
· Pau per l’oració
· La humilitat font de pau
· Serenitat en la malaltia i el dolor
· Serenitat en les contrarietats
· La pau que neix de la fidelitat
· Pau, paciència i mansuetud
· La pau del cor que perdona
· Transmetre pau als altres
Que el nou beat, Mons. Àlvar del Portillo intercedeixi per nosaltres i des del cel ens ajudi, especialment als bisbes i a tots la Prelatura de l’Opus Dei!
Homilia d’acció de gràcies per la beatificació de Mons. Àlvar del Portillo
St. Esteve d’Andorra la Vella 6.12.2014
