Germans molt estimats:
Potser ens hem preguntat alguna vegada: ¿per què Déu no se’ns fa més assequible, per què la seva presència no resulta més evident, per què les nostres oracions no reben una resposta més puntual i d’acord amb les nostres expectatives?.
Recordem el que hem escoltat fa uns moments en la proclamació de l’Evangeli: Un home que es deia Zaqueu, cap de cobrador d’impostos i ric, intentava de veure qui era Jesús ¿Com sabem que ho intentava? Perquè, afrontant amb decisió el ridícul que estava disposat a representar, i fent cas omís de les crítiques i burles de la gent que el coneixia, i que anava a provocar, corregué endavant i s’enfilà en un arbre al lloc on Jesús havia de passar.
Zaqueu era ric i home de notable prestigi, cosa que no li impedia tenir serioses inquietuds espirituals. Necessitava saber qui era aquell Jesús que anunciava el regne de Déu. I estava disposat a portar a terme tot el que fos necessari, per il·luminar l’embolic que duia dintre i comparar-ho amb les rumors que li havien arribat, sobre la doctrina alliberadora d’aquell jove predicador de Galilea. Perquè ser ric i tenir prestigi no havia estat suficient, fins aleshores, per donar sentit a la seva vida. Coneixia els escrits dels profetes, pels quals estava gairebé segur que hi havia alguna cosa més profunda, per la qual valia la pena apostar.
La resposta de Déu no es demora per als qui cerquen amb sinceritat i fervor; ni es va fer esperar en el cas de Zaqueu: Quan Jesús arribà en aquell indret, alçà els ulls i li digué: ‘Zaqueu, baixa de pressa, que avui m’he de quedar a casa teva’. Jesús se li va manifestar clarament, i en l’interior d’aquell inesperat amfitrió es va fer la llum. Va entendre perfectament el missatge i es va disposar a canviar radicalment de vida. Digué: ‘Senyor, ara mateix dono als pobres la meitat dels meus béns, i a tots els qui he defraudat, els restitueixo quatre vegades més’. Jesús li va contestar: ‘Avui s’ha salvat aquesta casa, ja que aquest home també és un fill d’Abraham’.
La nostra decepció, freqüentment, prové del fet de pretendre collir el fruit sense haver conreat l’arbre. Pretenem que Déu se’ns manifesti amb més claredat, sense haver posat l’esforç de buscar-ho. Ens acostumem amb excessiva facilitat a viure la rutina diària, procurant evitar tota inquietud, preocupació i esforç. Coneixem unes quantes dades sobre Jesús -el coneixem per fora- sense que ens plantegem la necessitat d’una relació personal íntima amb ell per mitjà de l’oració, l’obertura del cor i el desig íntim. La mandra i la inclinació excessiva a la comoditat ens impedeixen fer-nos més preguntes i per tant, també, de buscar amb interès noves respostes.
I, molt menys encara, estem disposats a donar la meitat del que sigui per a tenir dret a les riqueses i compensacions interiors que ens vindrien naturalment de la intimitat amb Jesús. Ni tan solament estem amatents, probablement, a modificar el ritme de la nostra vida per a escoltar i fer-li cas a Jesús, que ens diu: Baixa de pressa que avui m’he de quedar a casa teva.
Podríem acabar dient que: qui res no cerca, res no trobarà i que, a qui res no espera, res de nou no li pot sobrevenir, ja que, el futur és dels qui desitgen i esperen.