Germans:
Mireu què prepara Déu per a tots els homes, que som obra de les seves mans: En aquella muntanya, el Senyor de l’univers prepararà per a tots els pobles un convit de plats gustosos i vins rancis, ha dit el profeta.
La Bíblia se serveix simbòlicament del banquet, que sol ser nutritiu i d’agradable convivència, per representar la felicitat plena a la que ens té destinats. Un estat de felicitat que li agradaria al Senyor que comencés en aquesta vida, a la mida que ens anem incorporant a l’estil de vida del seu Regne. Un estat que exclou, ja ara, la preocupació angoixosa per moltes coses inútils, motiu de dolor i desesperança per als qui, voluntàriament, es desvien del projecte de Déu. Són aquelles coses que, un cop assolides o perdudes, fan exclamar: Valia la pena patir tant per tan poca cosa!
La promesa de felicitat que ens ve del Senyor va més enllà d’aquesta vida, perquè: Farà desaparèixer en aquesta muntanya el vel del dol que cobreix tots els pobles, el sudari que amortalla les nacions. (…) Aquell dia diran: ‘Aquí teniu el nostre Déu de qui esperàvem que ens salvaria’ Alegrem-nos i celebrem que ens hagi salvat.
En l’espera d’aquell banquet de felicitat, Sant Pau treu importància a tots les coses presents, dient: Germans, sé viure enmig de privacions, i sé viure igualment en l’abundància. Aquella actitud tan generosa li dona una força interior que el fa exclamar: Em veig amb cor per a tot, gràcies a aquell que em dóna forces.
La invitació de Déu per entrar al seu Regne es dirigeix a tothom, encara que alguns s’excusen i declinen la invitació, tal com ho ha explicat la paràbola de l’Evangeli: Envià els seus homes a avisar els convidats, però no hi volien anar. La paràbola vol dir que Déu envià el seu Fill a convidar la humanitat. Després d’ell, envià l’Església amb els seus missatgers i predicadors. La veu de l’Església és el ressò de la veu del Fill que insisteix en la invitació durant tot el temps de la història. Però, L’un se n’anà al seu camp, l’altre als seus negocis, i altres agafaren els enviats i els maltractaren.
El banquet (…) és a punt, però els convidats no se’l mereixien. Per tant, aneu a les sortides dels camins i convideu a tothom que trobeu. Ells hi anaren.
Acceptaren tots els qui tenien fam, els qui no tenien negocis absorbents, aquells a qui encara quedava la llibertat suficient per anar on volien perquè no depenien de ningú ni tenien res a perdre. Hi anaren aquells que se sabien despullar d’una timidesa alienant, i no tenien por de significar-se com a convidats del Rei.
Hi anaren tots el pobres en l’esperit. I la sala del banquet s’omplí de convidats.