Germans:
Aquell home havia sembrat una bona llavor al seu camp. ¿Com és, doncs, que després apareix enmig del blat el jull, la mala herba? Ens ho respon l’Evangeli: El seu enemic sembrà el jull enmig del blat, i se n’anà.
¿Com és que aquells pares, que han estat diligents en donar una bona formació als seus fills, veuen aparèixer, més tard, en ells, actituds negatives, i deploren veure impotents com aquells emprenen camins perillosos que ells mai no els han ensenyat i sempre han rebutjat? ¿Com és que nosaltres mateixos, que hem estat ben encaminats, sentim la força del mal que ens empeny des del nostre interior, i hem de confessar comportaments que no voldríem haver tingut?
¿No hem de reconèixer, potser, que la nostra vida en aquest món és a la intempèrie, i que estem contínuament a l’abast de l’enemic? El nostre enemic és el maligne, el mal que hi ha en el món, escolant-se furtivament en els nostres sentits, en la ment i en la voluntat. Després ve la nostra actuació, que és una barreja de bé i de mal. Bé, perquè el fons de nosaltres mateixos és bo, com a obra original de Déu que és, i per la influència positiva de l’educació rebuda. La nostra actuació paga també tribut al mal per la pressió rebuda del món temptador. Això fa que el bé no es troba mai en ningú en estat pur, sinó barrejat d’impureses com el sembrat de què parla l’Evangeli.
Hi ha un fet important: per tal de procurar el bé i fer-lo créixer cal estar desperts, atents, actius; per acollir el mal, per contra, n’hi ha prou amb restar passius, ensopits, endormiscats. La virtut demana força i dedicació personal, es presenta com una conquesta a dur a terme, com una victòria sobre nosaltres mateixos i el nostre entorn; a diferència del vici, que es presenta com una oferta de plaer barat -falç, en el fons- que no demana altra cosa que el consentiment. La virtut és la construcció, el vici, la demolició. Per practicar la virtut hom ha de pensar, aixecar-se i posar-se a treballar; per al vici, basta escarxofar-se i deixar-se anar.
Per això el bé i el mal s’entremesclen sempre i és impossible destriar-los, com seria una incongruència classificar les persones en bones i dolentes.
Sort en tenim que Déu ens tracta sempre amb consideració, i només humilia aquells que, sabent que (Déu) és fort, es mostren arrogants. Sort en tenim, germans, que l’Esperit Sant es posa en lloc nostre, i ell, el qui penetra l’interior dels cors, per ajudar la nostra feblesa intercedeix a favor nostre. Aquest pensament ens ha de fer ser humans amb tothom i ens ha d’omplir d’esperança, en veure que ens dóna l’ocasió de penedir-nos dels nostres pecats.
Només així serem justos i resplendirem com el sol en el Regne del Pare.
