Germans molt estimats, en el Senyor:
Quina joia la nostra si poguéssim tenir un coneixement adequat de Déu! El profeta Isaïes va tenir un visió que ell explica d’aquesta manera: Vaig veure el Senyor assegut en un tron alt i prominent. (…) L’assistien, drets, uns serafins que cridaven l’un l’altre: ¡Sant, sant, sant, el Senyor de l’univers, tota la terra està plena de la seva glòria! Tan sol els elegits poden tenir en aquesta vida una visió clara de Déu. La majoria de nosaltres hem de conformar-nos amb un coneixement d’ell molt limitat, fruit de l’esforç de la raó natural i de la fe; encara que, ben pensat, no ens fa falta res més, perquè la fe ens duu a l’amor, i estimar-lo és posseir-ho.
Els homes i dones de tots els temps som cridats a arribar a al coneixement de Déu per la raó i la fe, ja que Déu mateix posa els mitjans perquè puguem arribar a ell, quan s’ocupa d’enviar-nos signes, senyals i missatgers. Quan Isaïes va veure Déu va assolir consciència clara d’haver estat elegit per a anar a anunciar el seu nom, i la missió li va semblar una càrrega excessiva. Per això, va exclamar: ¡Ai de mi, estic perdut! Jo, home de llavis impurs, he vist amb els meus ulls el Rei i Senyor de l’univers. Isaïes va intentar defugir l’encàrrec però, al final, no va poder negar-se i va respondre: Aquí em teniu: envieu-m’hi.
En el fons, tots sense excepció tenim fam i set de conèixer Déu que és la suma Veritat; una fam i una set que ve naturalment inscrita en els nostres cors, perquè hem estat fets per a ell i patim una greu necessitat mentre que el nostre coneixement i l’amor es trobin buits d’ell. Déu és la Vida de la nostra vida. Hem llegit en l’Evangeli: La gent s’aglomerava sobre Jesús per a escoltar la paraula de Déu. (…) S’assegué i ensenyava a la gent de la barca estant.
Durant la seva vida pública, Jesús va preparar uns homes perquè continuessin anunciant al món el nom de Déu i la seva oferta de salvació per a tots, com queda patent en l’Evangeli que hem escoltat. Ens ha dit: Quan va acabar de parlar, digué a Simó: ‘Tira endins, i tireu les xarxes per pescar’. Simó respongué: ‘Mestre, ens hi hem escarrassat tota la nit i no hem pescat res, però ja que vos ho dieu calaré les xarxes’. Així que ho feren, agafaren tant de peix que les xarxes s’esquinçaven (…) Jesús digué a Simó: ‘No tinguis por: des d’ara seràs pescador d’homes’. Llavors tornaren a terra les barques, ho deixaren tot i se n’anaren amb ell.
Pot ser que en el nostre temps tinguem els sentits i la ment esmussats. Ens hem envoltat de confort i ens protegim amb un cúmul de previsions que poden jugar en contra nostra, fent-nos creure que no ens fa falta ocupar-nos de conèixer Déu ni d’esperar res d’ell. Aquesta realitat, si ens afecta, si més no oculta en el nostre subconscient, col·loca en fals la nostra vida present i la nostra esperança futura. Potser ara més que en altres temps, ens convé tenir en compte aquella frase cèlebre de San Agustí: Ens has fet per a tu, Senyor, i el nostre cor està inquiet mentre no descansi en tu. Perquè ara, com en temps de Jesús, dorm en nosaltres una esperança que va més enllà de tot quant pot oferir-nos l’escassetat i la incertesa de la vida present, ja que els nostres més recòndits anhels, si bé els atenem, apunten a una eternitat sense fi.
