Vivim actualment una forta crisi de fe. La cultura actual passa de Déu. Creu que no el necessita. Igualment, la cultura sense Déu ha renunciat a l’ancestral creença en una vida més enllà de la mort. I encara, alguns hi creuen d’una manera despersonalitzada, com si no fóssim nosaltres mateixos els qui hem de sobreviure, com si el nostre alè vital hagués de passar a d’altres existències, fins a arribar a la purificació total, com és el cas dels qui creuen en la reencarnació.
Però, Quin desencís! Nosaltres, per més que ens reencarnéssim, mai no ens podríem purificar. No en som capaços ni en tenim els instruments. El nen petit és capaç d’embrutar-se, però és la mare qui l’ha de rentar. Els seguidors de Crist creiem que hem de ser purificats des de fora, per un altre. Sabem que la roba bruta mai no es neteja sola, per més voltes que doni, sinó per l’acció detergent del lleixiu o el sabó de fer bugada. Sant Pau ho té prou clar, quan diu: Aquell que va ressuscitar el Crist d’entre els morts donarà la vida als vostres cossos mortals. I ho tenia clar igualment el profeta Ezequiel, quan va escriure en nom de Déu: Us infondré el meu esperit i recobrareu la vida.
La raó de la dificultat perquè molts creguin en la pròpia resurrecció és l’afany d’ésser protagonistes personalment, quan l’únic protagonista de la vida és Déu. Dit d’una altra manera: ens agradaria ressuscitar-nos, no que ens ressuscitin. Com si tinguéssim en nosaltres mateixos el germen de la vida, quan ni tan sols hem intervingut en el mateix començament de la nostra.
Escoltant Jesús amb fe hi veurem del tot clar. Ell que ha ressuscitat morts, com en el cas de Llatzer, que hem vist a l’Evangeli d’avui, ell que s’ha ressuscitat a si mateix per la força infinita del Pare, va dir: Jo sóc la resurrecció i la vida. Els qui creuen en mi, encara que morin, viuran. Justament va ressuscitar Llatzer per tal de confirmar les seves paraules, perquè els homes creguessin en ell que és la vida, i creient en ell, arribessin a veure la glòria de Déu, participant de la seva mateixa vida de ressuscitat.
Abans de Jesús, en l’Antic Testament, els era més difícil confessar la fe en la resurrecció. Tot i això, trobem en el llibre de Job una autèntica confessió de fe en la vida després de la mort. L’autor del llibre posa en boca de Job aquestes diàfanes paraules: Després que m’arrenquin la pell i em quedi sense carn, jo contemplaré Déu! Jo mateix el contemplaré, el veuran els meus ulls, no els d’un altre: el meu cor se’n deleix dintre meu. A nosaltres, gràcies a Jesús ressuscitat, ens és molt més fàcil arribar a la mateixa confessió de fe confiada.
