Germans meus, en el Senyor:
Acabem d’escoltar la paràbola anomenada comunament del fill pròdig. Paràbola és un relat imaginari, ideat per a explicar, de manera fàcilment intel·ligible, una doctrina o un esdeveniment espiritual que, encara que és real veritablement perquè succeeix en l’interior d’una persona, no és perceptible pels sentits ni fàcil de comprendre amb la sola raó.
En la paràbola d’avui el pare representa Déu que ens té a tots per fills i com a fills ens tracta; que ens protegeix i ens delecta amb el seu amor incondicional i gratuït. És el Pare bo, que perdona als seus fills sense condicions prèvies, no els retreu les culpes ni els exigeix la signatura de cap document que sigui garantia infal·lible de la seva conversió definitiva. Déu és el Pare que acull el fill pròdig amb els braços oberts, disposat a celebrar amb goig festiu la tornada del fill desencaminat. Aquell esperat retorn és motiu suficient per a una celebració festiva, expressada molt gràficament amb aquelles cèlebres paraules de Jesús: En veritat us dic que hi ha més alegria entre els àngels del cel per la conversió d’un sol pecador, que per la perseverança de noranta-nou justos.
El fill petit de la paràbola ens representa a molts de nosaltres que, d’una o altra manera, hem deixat, de vegades, la casa del Pare, per a buscar la felicitat pel nostre compte fora de l’abric familiar. Ens han enlluernat certes promeses fàcils vingudes des de fora i algunes il·lusions i desigs incontrolats del nostre cor i, per a aconseguir-ho, ens hem arriscat a una vida errant més o menys allunyada de Déu; ens hem construït nous altars, on entronitzar ídols en els quals confiar, fins al moment que, entristits per l’error i el fracàs, vam decidir trucar de nou a la porta de casa nostra -la casa del Pare- amb posat humil i compungit. Després de malversar els béns espirituals amb que el Pare ens havia enriquit i d’adonar-nos del daltabaix, vam tenir força suficient per a prendre la decisió de refer el camí i recuperar la dignitat.
Per abandonar la casa del Pare, no fa falta haver estat grans pecadors i haver comès grans barbaritats. Ha bastat tornar-nos d’esquena a Déu i haver posat tota l’esperança en nosaltres mateixos i en les coses que hem pretès posseir. Ni fa falta cap acte heroic per a reparar el mal, perquè és suficient reconèixer l’error, acceptar la nostra situació amb humilitat i apropar-nos al Pare que ens espera, dient com el fill pròdig: Pare, he pecat contra el cel i contra tu; ja no mereixo anomenar-me fill teu. Fer el camí de tornada confiats en la bondat del Pare és un gran alleujament de consciència, com un respir d’aire fresc, com un alè vital fins llavors desconegut.
En la paràbola que hem comentat hi ha també el fill gran, que representa la postura dels qui no s’alegren del retorn del germà, que dubten de la seva sinceritat, que li tiren en cara les culpes comeses, que tal vegada senten enveja per l’alegria i la festa general pel retorn, i no volen compartir-la. Són persones fidels al Pare, en principi, però amb una fidelitat interessada i plena de mesquinesa, centrada més en la pròpia estimació que no pas en l’amor generós vers els altres i en la correspondència afectiva a l’amor que rep del Pare a qui se sotmet amb obediència servil, en comptes de fer-ho per amor filial.
