Jesucrist ha ressuscitat. Ho vam celebrar i aclamar solemnement el dia de Pasqua i, l’alegria que ens dóna la fe en la resurrecció ens acompanyarà durant tot l’any i, molt especialment tota la cinquantena, fins a la Pentecosta. Avui mateix totes les lectures bíbliques s’han fet ressò d’aquell esdeveniment.
Jesús s’aparegué de diverses maneres i en moltes ocasions als apòstols, per donar suport a la seva incipient i poc segura fe. El mateix Tomás que, en la primera aparició es trobava absent, va fer gala del seu escepticisme i de la seva amargura de fracassat, quan va exigir no tan sols veure, sinó també palpar el cos del ressuscitat. Vuit dies més tard va poder satisfer les seves exigències per arribar finalment a la humil confessió de fe, expressada amb aquestes commovedores paraules: Senyor meu i Déu meu! Jesús li diu: ¿Perquè m’has vist has cregut? Feliços els qui creuran sense haver vist!
Aquests “més feliços” som nosaltres, que sabem, d’acord amb tota la tradició que hem rebut, que Déu, per l’amor que ens té ens fa néixer de nou i ens ha donat una esperança viva gràcies a la resurrecció de Crist d’entre els morts. L’esperança que us dóna és una heretat que res no pot destruir, ni deteriorar, ni marcir, reservada dalt al cel per a vosaltres. Sant Pau afegeix aquestes altres paraules: Creients com sou el poder de Déu us guarda fins que obtingueu la salvació que ell té preparada.
Farem bé, doncs, d’anar consolidant la pau interior i l’alegria que prové d’una fe segura i d’una esperança certa. La condició indispensable és mantenir-nos oberts al do gratuït que Déu ens fa; posar-nos a les seves mans i deixar-lo fer: l’obra de la nostra resurrecció i salvació està garantida per la promesa de Déu, a causa de la mort i la resurrecció de Jesús.
Però creure, esperar i estimar no és possible sense ordenar la nostra vida de cara a allò que esperem. No pot pas esperar res per al futur aquell que ho espera tot ací, o ja es pensa tenir-ho tot ara. No pot sentir esperança d’una vida segons l’esperit aquell que només valora la vida segons la carn.
Les primeres comunitats ens donen un bon exemple. Amb l’esperança viva dels béns celestials, van arribar a l’extrem de posar en comú tots els béns terrenals Assistien unànimement al culte del temple, partien el pa i prenien junts el seu aliment amb senzillesa i alegria, cantant les lloances de Déu. No hem pas de fer el mateix que ells al peu de la lletra, però, si vivim en el Senyor, ell ens donarà a entendre què hem de fer i com amb nosaltres mateixos i amb els nostres béns.
