Sa Excel·lència l’Arquebisbe d’Urgell i Copríncep d’Andorra, ha delegat en mi l’honor de presentar el llibre “Lideratge ètic i exemplaritat pública”, moltes gràcies.
Aquest llibre recull les ponències de la darrera sessió de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell corresponent al 2015 amb Proemi de Mns. Joan Enric VIVES i el pròleg del Professor Francesc TORRALBA.
Les ponències recollides són tres: La primera “les exigències d’un lideratge ètic avui”, del Dr. Àngel CASTIÑEIRA FERNÀNADEZ, Doctor en Filosofia i Lletres, Professor de Ciències Socials d’ESADE, Director de la Càtedra de Lideratges, Director de l’Observatori de Valors Fundació Carulla, etc…
La segona: “l’exemplaritat pública: dels principis a les virtuts”, del la Dra. Camino CAÑÓN LOYES, Doctora per la Universitat de Bristol, Presidenta de la Comissió d’Ètica de la Universidad Pontifícia de Comillas, Directora de la Càtedra de Ciències de Tecnologia i Religió, Professora en diferents universitats, membre fundadora de diverses associacions, membre de diferents consells i associacions.
La tercera: “Liderar comunitats complexes a la llum del pensament del Papa Francesc”, del Dr. Francesc TORRALBA, Doctor en Filosofia per la Universitat de Barcelona, Doctor en Teologia per la Facultat de Teologia de Catalunya, Director de la Càtedra de Pensament Cristià del Bisbat d’Urgell i Càtedra ETHOS de la Universitat Ramon Llull. Autor de nombroses obres d’ètica antropològica, Acadèmic de la Real Acadèmia de Doctors.
Totes tres ponències, crec, són de suma importància en el món en què vivim i a la vegada importants per l’autoritat dels ponents.
Mirarem de donar unes pinzellades de cada una de les ponències, no masses per a que així puguin llegir el llibre, i sí les suficients per aconseguir un diàleg al final, aprofitant la presència d’algun dels autors.
Tothom sap que el món de crisi econòmica i social i la corrupció que avui dia ens envolta, necessita d’uns mitjans, d’unes actituds de la societat per a sortir d’aquest estat angoixant. Precisament els autors d’aquestes ponències tracten d’alguns d’aquests, tals com “l’exemplaritat, el lideratge ètic, les virtuts”, etc…
La primera ponència quant a “La necessitat d’un lideratge ètic dins d’aquest món” la defensa el professor CASTIÑEIRA. Després d’una exposició de nombrosos casos de corrupció observats en persones conegudes, que si fa uns anys havien estat distingides com a exemples de líders, ara acaben a la presó; de persones que havien estat amb grans honors, premis, mencions, etc… ara són expulsades de les pròpies institucions com persones menyspreables.
Les preguntes que es fa són si no ens hem de convertir en professionals sense capacitat de mirada crítica, ni energia vital per a qüestionar-nos res? Si les culpes, les responsabilitats sobre els empresaris, els directius i també sobre els centres de formació empresarial?
Un país és madur quan s’adona que la professionalització dels seus directius és un element clau per a la millora del rendiment institucional, i treballa en la reforma de les institucions
Pel Professor CASTIÑEIRA, la riquesa de les nacions avui depèn també de la seva riquesa ètica. Parla del valor de la confiança que no és solament un valor ètic, sinó també un valor econòmic, que genera una millora en el rendiment polític i democràtic. El capital ètic marcarà avui la diferència entre països confiables i creïbles i països no confiables.
Hem de disposar de nous agents exemplificadors, líders i referents. Si volem ser millors, hem d’abordar la conversió de lideratge en bon lideratge. La regeneració pot ser una manera efectiva de lluitar contra la decadència, la degradació o la corrupció.
El triangle màgic del nou lideratge públic inclou representativitat, meritocràcia i integritat, és a dir, democràtic, competent i virtuós.
“EXEMPLARITAT PÚBLICA DES PRINCIPIS A LES VIRTUTS” Per Camino CAÑÓN LOYES
La Professora Camino CAÑÓN fa una anàlisi dels temps que vivim, que es tradueix en què: estem vivint una crisi de valors. Que estem necessitats d’una regeneració moral i que les democràcies precisen d’una regeneració profunda.
La vida quotidiana s’ha buidat de sentit per a una part de les generacions més joves. Persones considerades de principis, lluny d’oferir exemplaritat, han demostrat molta misèria moral.
Senyala la autora que els principis tenen caràcter formal i poden generar grans discursos que disfressats amb bona retòrica i mitjans de comunicació afins aconsegueixen determinades fites desitjables per alguns.
Això tendeix a crear que una bona part de la població es quedi sense resposta, sense horitzons. D’aquí que consideri que en l’exemplaritat pública que si unim els principis a les virtuts poden aconseguir una idea d’avenç. Aquest pas ens convida a fer un gir focalitzat en la vida bona, en la generació de sentiments morals cultivats com hàbits orientats vers la consecució de fins. La vida de l’ésser humà està envoltat d’una pluralitat de finalitats i ha de posar-les en relació, jerarquitzar-les. Una persona és lliure quan actua en el seu nom, però no ho és quan ho fa en nom d’un altre. Hem se ser exemplars en la vida pública i per això ho hem de ser a la via quotidiana, la vida familiar, i de treball, de la política o de la educació.
L ponent, referint-se a les virtuts per ales democràcies, diu que les denominades virtuts cardinals: prudència, justícia, fortalesa i temprança, segueixen sent els pilars del desenvolupament de la nostra identitat com a persones socials.
El que defensen els partits polítics com a trets identitaris, no és el que pensa la opinió ciutadana, el que pensen en el fons són les virtuts, o la manca d’elles, dels líders polítics.
Respecte a les virtuts que considera significatives per desenvolupar una exemplaritat pública estan l’honestedat, la solidaritat, i la compassió, la veracitat, la resiliència (aguante consentido) i reconèixer-la igual dignitat en la diferència.
Finalitza la seva ponència afirmant que el conreu de la virtut és el propi de les persones i pel mateix, l’exemplaritat pública corresponen en primera instància al subjecte individual.
Les virtuts no creixen soles, sinó per a que alguna destaqui, cal que les altres no romanguin en la infantesa.
L’exemplaritat pública, diu, està reclamant subjectes col3lectius, socials, que mostrin que amb el conreu d’aquesta virtut es contribueix a generar formes de vida més humanes.
L’exemplaritat que fa possible que els ciutadans de manera individual es llancin a aquesta aventura, passa per la existència de subjectes socials que siguin els referent de la virtut.
Tercera i darrera ponència “liderar comunitats complexes a la llum del pensament del Papa Francisco” pel Professor Francesc TORRALBA.
El ponent fa una reflexió inicial envers el món actual en el què vivim, de com la societat que ens envolta, el món econòmic polític i social estan en declivi. Tenim una crisi global i és essencial prendre consciència per posar-hi remei, una consciència col·lectiva no individual. Si som molts podrem fer el canvi que el món està demanant, podrem efectuar la transformació. Prendre consciència, diu, es posar la intel·ligència col·lectiva al servei del bé comú.
Aquesta transformació requereix una nova forma de lideratge tant de les comunitats com de les organitzacions. Precisament el lideratge del Papa Francisco és considerat com el líder dels nous temps per molts teòrics, independentment de les seves creences.
El seu lideratge es basa en: la senzillesa, la simplicitat, la sinceritat, la seriositat, la credibilitat, la prudència, l’accessibilitat i la humilitat. És gran usuari de les xarxes socials. Ha transformat l’estructura organitzativa de la Santa Seu. Es caracteritza per assumir riscos. Té una gran capacitat d’escoltar les veus i les opinions dels seus col·laboradors. Posa exemples carismàtics de la seva actuació.
El seu lideratge busca allò que uneix en lloc d’allò que ens separa; subratlla el valor de la cultura de l’encontre basada en el lideratge.
El ponent analitza a continuació les actituds que ha d’integrar algú que ha de conduir un col·lectiu humà, més enllà del marc estrictament religiós.
La primera qualitat d’un bon líder és la humilitat, consciència dels propis límits. El bon líder sap que tot sol no pot fer realitat els seus objectius
La segona qualitat el discerniment; de separar allò essencial d’allò accidental: El Martalisme de l’excessiva ocupació, que diria el Papa Francisco, els que s’entreguen totalment al treball descuidant la millor part.
La consciència cordial. El líder ha de tenir la capacitat d’aprofitar situacions delicades sense refugiar-se en els altres. No ha de ser insensible o indiferent, però tampoc pot fugir quan hi han qüestions difícils dins de la comunitat.
El bon lideratge ha de tenir consciència de que es nou. No tem la novetat ni els canvis, sinó que hi veu una oportunitat i ocasió per renovar la pròpia comunitat.
Ha de tenir consciència del tot. No perdre la visió del conjunt. Cadascú ho ha de perdre de vista què forma part d’un gran tot, d’un conjunt harmònic.
Aquest sentit de comunió amb tots és: solidaritat que exigeix passió, voluntat, raó i imaginació. Actitud d’atenció plena a la motivació originària. Un bon líder no perd mai de vista la motivació essencial de la seva missió. Quan el líder s’oblida de la invocació inicial de la motivació que el va portar a agafar les regnes d’una institució, aleshores sucumbeix al que el Papa Francisco anomena la “malaltia de l’Alzheimer espiritual”.
El bon líder ha de tenir esperit de cooperació i relativització de la funció, és a dir, la capacitat d’establir nexes entre els membres de la comunitat, de potenciar l’esperit de cooperació i ajuda mútua.
S’ha de ser coherent com a base de la credibilitat. Solament així es pot exigir als altres unes actituds honestes. La coherència és un element bàsic per a l’exercici del lideratge. L’autenticitat només es pot verificar amb fets. El ponent, ens parla de l’ús responsable de la paraula, de com la divinització o sacralització dels líders és un error, del que el bon lideratge és atent i sensible a tots, que es pensa en el bé de la comunitat; que ha de tenir una bona dosi d’entusiasme, ha de donar confiança i credibilitat al seu voltant. Ha d’entendre la seva funció com un servei a la comunitat, a qui ha d’escoltar i agrair-la per la feina feta i acaba fent menció, una vegada més, al Papa Francisco, que ens exhorta a viure la responsabilitat del lideratge amb agraïment, discreció, senzillesa i esperit d’entrega.