I el Papa feia veure que era important sobretot el fet que també les persones que es declaren agnòstiques i atees ens han d’interessar a nosaltres com a creients. Quan parlem d’una nova evangelització, aquestes persones potser s’espanten. No volen veure’s a si mateixes com objecte de missió, ni renunciar a la seva llibertat de pensament i de voluntat. Però la qüestió sobre Déu segueix estant també en ells, encara que no puguin creure en concret que Déu s’ocupa de nosaltres. Com a primer pas de l’evangelització hem de tractar de mantenir viva aquesta recerca; hem de preocupar-nos que l’home no descarti la qüestió sobre Déu com a qüestió essencial de la seva existència; preocupar-nos que accepti aquesta qüestió i la nostàlgia que s’hi amaga. D’aquí la necessitat i les possibilitats de diàleg entre creients i no creients en el món actual, el que el Papa anomena “l’atri dels gentils“, entès com un pati de trobada (com el que hi havia al Temple de Jerusalem), per afavorir l’intercanvi entre catòlics i agnòstics, i que ara cal anar concretant a les Diòcesis i altres institucions. Cal inventar “patis” d’encontre, llocs sagrats d’escolta, diàleg mutu, compartició, bellesa i solidaritat, entre creients, ateus i agnòstics.
Aquella Càtedra i ara el llibre que en recull les ponències va comptar amb la participació de Mons. Melchor Sánchez de Toca, subsecretari del Consell Pontifici de la Cultura, l’escriptor i periodista Antoni Puigverd, i el Dr. Francesc Torralba, Director de la Càtedra de Pensament Cristià d’Urgell. S’indicava que amb tots els homes i dones de bona voluntat estem compromesos a millorar el món. Estiguem més o menys “indignats” amb com va el món actualment, junts podem canviar-lo en la bona direcció d’acollir i fer present el Regne de Déu, l’únic que omple de sentit i continguts les esperances dels humans, i l’únic que sacia la fam d’amor etern de tota persona.
Aquesta proposta de Benet XVI és una decisió valenta, perquè planteja en l’àgora de la modernitat, com la fe i la raó no tan sols no són contradictòries, sinó que es necessiten mútuament. No és fàcil, aquest diàleg. Caldrà superar primer el dilema d’un fals progressisme que ens obliga a triar entre Déu i llibertat, i caldrà superar la temptació d’edulcorar o dissimular la pròpia identitat. Si més no, cal començar per enderrocar o almenys rebaixar els murs que ens barren la possibilitat de parlar, i sobretot bastir ponts entre tot allò que ens uneix, per tal de cercar tots plegats la veritat en un món més just, on les persones siguin respectades en la seva dignitat.
