La contemplació de Déu, és per a tots. És un fer-nos conscients de les realitats divines, altes. D’aquí que hàgim “d’alçar” la mirada…. St. Pau hi insisteix: “Ja que heu ressuscitat amb Crist, cerqueu allò que és de dalt, on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu. Poseu el cor en allò que és de dalt, no en allò que és de la terra.” (Col 3,1-2). Tots hi estem cridats i tots en som capaços, per més que sembla que només l’atribuïm als germans cristians “contemplatius” (així els anomenem) de l’Església. De fet hem d’estar molt agraïts per les abadies i els monestirs, però encara més pels qui els bastiren i actualment els habiten i omplen de pregària, de pau, de silenci i de “vida amagada en Déu, juntament amb el Crist” (Col 3,3). Ells són els mestres de l’atenció total a Déu, ens ajuden pregant per tots, i ens animen a imitar-los ja que ells han escollit la millor part, que és el Senyor. “Marta, Marta, estàs preocupada i neguitosa per moltes coses, deia Jesús, quan només n’hi ha una de necessària. Maria ha escollit la millor part, i no li serà pas presa” (Lc 10,41).
És la llum de Déu el que cerquem rere tantes altres recerques durant l’any, enmig de les presses i l’agenda plena. Ara que comença un temps diferent, l’estiu, amb els infants i joves més per casa, amb possibilitats d’alguna parada o uns dies de reals vacances, temps de colònies i de visites, de retrobaments familiars o amb les arrels dels nostres pobles que ens veieren néixer a nosaltres o als nostres padrins, prop de la creació de Déu, al mar o a les muntanyes… ara, doncs, a l’estiu, us proposo que l’aprofitem per a “alçar vers Déu la mirada” i deixar-se omplir d’una llum nova, que ho fa veure tot d’una manera nova, més plena d’esperança, més capaç de donar amor i d’acollir l’amor…
Ens serà útil i ens convé trobar uns moments o millor uns dies, de recés, de parada, de major reflexió, i sobretot de recerca de Déu. Ens convé a tots callar més, escoltar-nos, dialogar, mirar a fons el que ens envolta, descobrir la bellesa que sempre hi és… I si teniu uns dies de vacances, no només programar-les com una nova forma d’anar de bòlit, d’anar plens… sinó recuperar un temps per al cultiu de l’esperit, de “les coses de dalt”. Cal “alçar vers Déu la mirada…” perquè ens donarà vida i pau. En el cor de tota persona humana hi ha un anhel de transcendència, de plenitud, d’harmonia, i cal programar un retrobament amb aquesta vida. Aprendre a fer silenci (avui cosa difícil) i apartar l’esclavitud de la tele, els mòbils i mails… Prescindir per trobar una Presència que sempre ens estava esperant, la Presència de Déu en nosaltres des del baptisme. ¿I si ens arrisquem a provar-ho? ¿I si trobéssim la llum nova? ¿I si se’ns regalés una Pau inesperada i gratificant?… Bon estiu!
