Estimats germans:
Tots sabem que la lectura de la Bíblia suscita molts interrogants i que ens cal un mínim de cultura i d’informació, per tal de no perdre’ns i de no caure en alguna interpretació errònia. Com es pot admetre, per exemple, que Déu demani a Abraham el sacrifici del seu fill?
Primer de tot, hem de dir que la Bíblia és revelació de la veritat de Déu, comunicada als homes en el seu sentit global, i no pas literalment, frase per frase, paraula per paraula. En segon lloc, cal tenir en compte que no és un llibre científic. La prova és que, vista des del rigor de la ciència, conté molts errors. En tercer lloc, hem de saber que tampoc no és un llibre d’història imparcial i rigorós. Els seus autors no ho pretenen pas. Ells només volen presentar a grans trets la formació i el desenvolupament d’un poble, que ha conegut el Déu veritable i ha intentat de seguir-lo. Més que les dades i l’exactitud dels fets, els autors volen narrar el comportament del poble, en relació amb Déu: les infidelitats i llurs conseqüències, així com el perdó i la cura amorosa amb què Déu respon sempre.
La Bíblia, doncs, és la plasmació escrita de la fe d’un poble en un sol Déu viu i veritable, guardada i viscuda contra corrent, rodejats com vivien, de cultures politeistes, adoradores de multitud de divinitats falses i extravagants, i practicant ritus màgics i inhumans.
El sacrifici d’Isaac, que hem llegit, s’ha d’entendre com una catequesi que vol convèncer el poble hebreu del rebuig, per part de Déu, dels sacrificis humans practicats pels pobles veïns. Perquè el poble ho entengui, és millor que una explicació teòrica abstracta, una narració com la que hem llegit. En ella ha quedat clar que el manament de sacrificar Isaac no era sinó una prova de la fe del seu pare Abraham. Per això, arribat el moment, Déu prohibeix decididament el sacrifici.
La fe de l’Antic Testament, ben conduïda i explicitada en la Bíblia, arriba a la seva plenitud amb la vinguda del Messies. Amb ell, El Déu llunyà s’ha apropat, perquè Jesús és Déu – amb – nosaltres. És el rostre visible del Déu d’Abraham . Ara, la revelació s’ha fet més clara i el projecte salvador – transcendent de Déu s’ha manifestat en Jesús.
En el passatge evangèlic d’avui se’ns dóna una visió del què serà la plenitud de la Bona Nova que predica Jesús. El resplendor final del projecte de Déu. En efecte, com Jesús és glorificat en la transfiguració temporalment, ho serà definitivament després de la resurrecció.
Amb tot, el Fill de Déu no necessitava venir a la terra per a ésser glorificat. Ho és des del principi al si del Pare. La seva vinguda és per a nosaltres, per tal de glorificar la humanitat després de restaurar-la. Per tant, la transfiguració de Jesús al Tabor és una mostra del que serem nosaltres, una vegada haurem participat de la seva resurrecció.
