Germans:
Cerqueu el Senyor, ara que es deixa trobar, ens ha dit el profeta Isaïes. ¿Quan és que es deixa trobar Déu? És ara, durant aquesta vida. No tan sols es deixa trobar, és ell qui surt al nostre encontre. ¿Quin és sinó el sentit de la paràbola dels treballadors enviats a la vinya? Déu surt de bon matí i ens convida als inicis de la nostra vida, quan es desperta l’ús de la raó i els nens comencen a sentir parlar d’ell a casa i a la catequesi. Ell surt també a mig matí, al temps de l’adolescència i de la joventut. Surt també als vols del migdia, quan la persona entra en la seva maduresa, al temps que pares i mares, encara joves, han de resplendir com el sol en la formació dels fills i han de donar fruits personals, per una vida amb sentit i plenitud. Déu no s’oblida de tornar a sortir cap a mitja tarda quan l’home comença a declinar i entén que entra clarament en davallada. Finalment, surt el Senyor una hora abans de pondre’s el sol quan, en una tercera edat avançada, l’home s’adona que està a prop de pondre’s el sol de la vida i d’aixoplugar-se a la casa del Pare.
En cadascuna d’aquestes sortides té el mateix objectiu: llogar treballadors per a la vinya: va fer tractes per un jornal, i els envià a la seva tasca. Però ¿quina és la vinya del Senyor? És la nostra mateixa vida que hem de treballar amb gran cura, per tal de donar-li tot el sentit que pot tenir i fer-ne un obsequi agradable als ulls de Déu. I ¿Com es fa això? Ens ho ha dit el profeta: Que els injustos abandonin els seus camins i els homes malèfics els seus propòsits; que es converteixin al Senyor i s’apiadarà d’ells, que tornin al nostre Déu, tan generós a perdonar.
Ja ho entenem, doncs, que ens cal corregir la nostra trajectòria, si l’hem esbiaixada: ens és necessari tornar a Déu deixant de donar culte a les coses, hem de sortir de l’egoisme per entrar al camí de l’amor. Aquesta és la nostra tasca. És un treball indispensable perquè, sovint, anem molt errats. Ho hem escoltat a la primera lectura: Els meus camins i els meus pensaments -diu el Senyor- estan per damunt dels vostres tant com la distància del cel a la terra. No cal, doncs, que ens adormim i ens conformem amb quatre pràctiques i alguns moralismes passats de moda, a tota llum insuficients. El que hem de fer és canviar la nostra manera de pensar, fins que s’assembli, el més que puguem, al pensament de Déu; canviar, potser, l’objecte de la nostra esperança i del nostre amor.
Si encara estimem les coses i confiem en elles, hem d’aprendre a estimar Déu per damunt de tot i el pròxim con a nosaltres mateixos; la nostra esperança no pot tenir més que un objectiu lògic i sensat: l’esperança en Déu tan generós a perdonar. A qualsevol moment de la vida podem fer aquesta opció, i la resposta de Déu és la mateixa: Aneu a treballar a la meva vinya. (…) Vingueren els qui feia una hora que treballaven, i cobraren el jornal sencer.