L’Orde de les Verges consagrades està constituït per dones que “són consagrades a Déu pel Bisbe segons el ritu litúrgic aprovat, celebren esposoris místics amb Jesucrist, el Fill de Déu, i es lliuren al servei de l’Església” (cànon 604,1 del Codi de Dret Canònic). Havent rebut de Déu el carisma de la virginitat com a vocació a l’amor ple i esponsal de Crist, les verges són signe d’aquest amor, en l’Església i en el món, en el qual viuen immerses sense vots públics ni pertinença a cap associació o institució de vida consagrada. Es fien de Déu, es posen en mans del Bisbe i s’entreguen al servei de la comunitat eclesial, mantenint el seu treball i la seva vida a les parròquies, si convé.
N’hem de donar gràcies a Déu, així com en donem per tots els monjos i monges de vida contemplativa, els ermitans, els religiosos i religioses amb missions més actives (educació, salut, atenció als pobres, missions llunyanes, etc.) i altres homes i dones laics que viuen consagrats amb altres formes que l’Església reconeix i aprova, amb vots o amb compromisos temporals o de per vida. És un feix lluminós de vida consagrada a Déu i als germans; són pedres precioses que ornamenten la Santa Mare Església, com descriu bellament el llibre de l’Apocalipsi (Ap 21,9ss.).
Tant la nova verge que s’acaba de lliurar a Déu com tots els consagrats, viuen i testimonien la seva fe, sobretot el seu amor al qui és l’Únic Bo i la font de tota bondat, l’Únic que és Déu i que pot omplir i saciar l’anhel d’infinit i de vida eterna del cor humà, que no és altre que el Pare de Nostre Senyor Jesucrist. Davant la comunitat cristiana i davant del món els consagrats -sense desmerèixer la santedat i la grandesa de la vocació matrimonial i laïcal- aporten un testimoniatge molt valuós, no només pel que fan en les seves diverses missions -que és molt, i molt estimat- sinó encara més pel que són. Són preciosos als ulls de Déu (cf. Is 49,5) i amb la virginitat que el nostre món erotitzat rebutja però necessita, amb la pobresa i l’austeritat que relativitzen les riqueses i les coses materials d’aquest món, i amb l’obediència a Déu a través del bisbe o dels superiors… aprenen a viure amb total disponibilitat i deseiximent, inserits en la pastoral de la Diòcesi on viuen i col•laboren.
Constantment dono gràcies a Déu pels germans consagrats i li prego que els sostingui en els seus compromisos i en l’alegria de la seva consagració. Estimulats pel seu testimoniatge de radicalitat, visquem la Pasqua ja propera com un renovat compromís a “cercar les coses de dalt on hi ha el Crist assegut a la dreta de Déu” (Col 3,2), les coses de l’Esperit, les que no moriran mai.
