Germans:
Hem començat les lectures amb la vocació d’Abraham. La vocació és sempre una proposta que invita a elegir una determinada opció fonamental per a la nostra vida. Normalment hom se sent mogut a elegir un estat de vida amb preferència a d’altres, sabent-se, però, sempre lliures per a triar entre diverses opcions. Amb tot, decidir-se per una opció sempre comporta renunciar-ne d’altres. La primera i més fonamental vocació de tota persona és la invitació a la fe, és a dir, a voler Déu en la nostra vida, a comptar amb ell més que amb ningú ni amb res més. Aquesta opció, que de si mateixa porta a la realització personal i a la felicitat, inclou renunciar a aquelles altres opcions que ens impedeixen trobar-nos amb Déu i que desemboquen en camins i paratges sense sortida.
En contrapartida a la renúncia, la vocació inclou, en ella mateixa, una promesa de plenitud i de bé. Abraham, seguint la crida de Déu, se’n va del seu país, del clan de la casa dels seus pares, seguint la promesa que Déu li fa sobre la possessió en el futur d’una terra que li serà assignada en el moment oportú. Déu li promet també convertir-lo en pare d’un gran poble, beneir-lo i fer gran el seu nom. Així començà la història del poble de Déu, a qui serà donada la gràcia, que, com diu Sant Pau: Ara ha estat revelada amb l’aparició de Jesucrist, el nostre Salvador.
Nosaltres entrem de ple en aquesta història començada per Abraham. Sant Pau ens ha parlar de la nostra vocació, dient: Ell ens ha cridat amb una vocació santa, no perquè les nostres obres ho hagin merescut, sinó per la seva pròpia decisió.
Per tal de seguir aquesta vocació es farà indispensable renunciar a d’altres opcions: als ídols, a l’estil de vida mundà, a la incredulitat, al desig desordenat dels béns i les seguretats d’aquest món, a l’arrogància personal i a l’egoisme empobridor. En altres paraules, es tracta d’optar clarament per Déu, desempallegant-nos de totes aquelles coses que ens ho impedeixen.
A primera vista, seguir la vocació cristiana semblaria una renúncia massa forta, un empobriment, una buidor insuportable. Però s’hi interposa la promesa d’una generosa benedicció de Déu, un nom gran i una plenitud final gloriosa.
Jesús havia parlat als apòstols de la proximitat de la seva passió. Perquè entenguessin que era necessària com a pas per a la glorificació subsegüent, es transfigurà davant d’ells, deixant-los veure com serà l’acte final de la seva vida. L’aspecte de Jesús transfigurat era tan admirable que Sant Pere digué: Senyor, que n’estem de bé aquí dalt! En veure-ho i en sentir la veu del Pare, els deixebles, esglaiats, es prosternaren de front a terra. Era una mostra de quin i com serà també el final dels qui segueixen la vocació per la qual lliurement han optat.