En un recent informe sobre llibertat religiosa que publica l’organització catòlica Ajuda a l’Església Necessitada, el Cristianisme apareix com la religió més perseguida al món, amb almenys 200 milions de persones perseguides i discriminades. Cal saber que 3 de cada 4 perseguits és un cristià, i es pot parlar de “cristianofòbia”! Impressiona la xifra anual de sacerdots, missioners i laics assassinats a causa de la seva fe i del seu coratge per defensar la veritat i la justícia. D’altres són menyspreats, han de sofrir humiliacions constants, i no poden viure amb pau i llibertat religiosa als països on es troben en minoria o assetjats per gent intolerant i fanàtica d’altres religions manipulades o d’ideologies que semblaven caducades. Si podeu, aneu a veure l’esplèndida pel·lícula de Xavier Beauvois “Des hommes et des dieux” (Homes i déus) que està tenint una gran i inesperada acollida, i que mostra el fet real de 7 monjos cistercencs martiritzats a Algèria que “perden” la seva vida per Crist i per aquells que estimen. Segueixen Jesús que deia “qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però el qui la perdi per mi i per l’evangeli, la salvarà” (Mc 8,35).
El Papa Joan Pau II va organitzar al Coliseu, el 7 de maig de 2000, un acte d’homenatge amb vuit “estacions” que recordaven els principals grups de màrtirs cristians del nostre temps: les víctimes del totalitarisme soviètic, del comunisme a altres països, del nazisme, de l’ultrafonamentalisme islàmic, dels nacionalismes religiosos violents a l’Àsia, de l’odi tribal i anti-missioner, del laïcisme agressiu i del crim organitzat. La persecució no és una cosa nova en la història de l’Església i probablement seguirà succeint -“si m’han perseguit a mi, també us perseguiran a vosaltres” (Jo 15,20)- però conèixer l’exemple de vida dels que han sabut superar aquestes situacions tan adverses, arribant fins i tot a donar la vida per mantenir-se ferms a la seva fe, perdonant els seus botxins, ens pot omplir de fortalesa i d’amor.
Al mateix temps, ens ha de moure a procurar defensar sempre la llibertat religiosa de tothom, actuant amb coratge per denunciar les injustícies que es cometen al nostre voltant. Perquè també és bo adonar-nos que -encara que sembli una paradoxa- hi ha dificultats a ser i a manifestar-se cristians al nostre mateix entorn, p. ex. a la universitat o en segons quins cercles socials o politics. És com una pressió social adversa, un descrèdit i una intolerància, totalment injustos. I no acabem de reaccionar. Diversos països de la Unió Europea recentment s’han oposat al fet que es parlés de màrtirs cristians i han decidit aprovar una moció crítica amb la persecució, però molt edulcorada i contemporitzadora. Cal que Europa reaccioni, que faci un examen de consciència col•lectiu, per veure com es tutelen les minories religioses arreu del món.
Ens cal donar un testimoniatge autèntic i valorar la nostra identitat cristiana. I també estar a prop d’aquelles comunitats cristianes en el món que sofreixen persecució o intolerància, discriminació i fins actes violents i assassinats, a l’Orient mitjà, Terra Santa, Àsia, Àfrica… Ara que es compleixen els 5 anys de l’assassinat a Turquia del sacerdot italià Andrea Santoro, fem-li cas del que escrivia: “Només s’ha de tenir por d’una cosa: de no ser cristians, de ser sal sense gust… Si ens oblidem de les paraules de Jesús ‘embeina la teva espasa‘ i ‘estima els teus enemics‘ també nosaltres quedarem sense fruit”.