Corprèn el seu amor radical a la veritat, el seu respecte a la consciència, i la seva convicció que la veritat sempre és alliberadora. Va haver de viure en un ambient difícil per a la fe, amb una forta secularització i combats contra els creients. Però ell es va interessar pels problemes de la fe i de les raons per a la fe, sense ser un escolàstic ni un racionalista. Es va interessar per l’acte d’assentiment de la fe, la consciència i el seu dret a la llibertat, el desenvolupament del dogma, l’eclesiologia, els laics i el retorn a la Bíblia i als Sants Pares de l’Església, que paradoxalment estan en primer pla en les actuals discussions teològiques. Per això ha estat vist com un precursor del Concili Vaticà II.
Sempre va ser un cercador de la veritat, amb els seus escrits però per damunt de tot amb la seva vida sencera, essent anglicà i després com a catòlic i sacerdot. El lema del cardenal Newman fou “cor ad cor loquitur”, “el cor parla al cor”, lema ple de suggeriments. Com a gran intel•lectual i home de cultura que era, Newman utilitzà amb intel•ligència la raó per entendre a fons el que la fe proposa; tanmateix, com a home sant que també era, s’adonà que només amb el cor es pot copsar la veritat profunda de Déu i de l’home. Comprengué la vida de tot cristià com una crida a la santedat, con un anhel íntim del cor humà a viure en comunió amb el Cor de Déu.
Tota la vida del cardenal Newman parla d’una recerca apassionada de la veritat, d’un desig ferm de coherència entre vida i pensament. La seva conversió al catolicisme als 44 anys, quan ja era considerat una celebritat a l’Església d’Anglaterra, respon a aquesta sincera i radical disponibilitat envers les exigències que brollen de l’Evangeli. Per a ell, la religió no era només un afer personal i subjectiu, tal com ho considerava gran part de la societat del seu temps, i també del nostre, que encara ho considera així. Reconeixia en el cristianisme la font d’inspiració del present i del futur de la humanitat, no només per a les persones com a individus, sinó també per a les societats i les cultures en el seu conjunt. En la missió eclesial de ser llum del món i llavor d’un món nou, el Cardenal Newman considerava essencial el paper dels seglars: «Desitjo laics que no siguin ni arrogants ni imprudents a l’hora de parlar, ni esvalotadors, sinó que coneguin bé la pròpia religió, que l’aprofundeixin, que sàpiguen bé on són, que sàpiguen què tenen i què no tenen, que coneguin el propi credo fins al punt que puguin donar-ne raó».
A mi ja m’havia captivat des de fa molts anys, perquè porto el mateix nom que ell (i no en som gaires!) i m’atreu el seu pensament de gran influència en el Concili Vaticà II, l’esdeveniment eclesial que va marcar la meva joventut i el temps fort dels meus estudis. L’exemple d’aquest nou beat ha estat molt important per al Papa Benet XVI, tal com ell mateix ha manifestat: «Newman ens ensenya que si hem acceptat la veritat de Crist i ens hem compromès amb Ell, no pot haver-hi separació entre el que creiem i el que vivim. Tots i cadascun dels nostres pensaments, paraules i obres, han de cercar la glòria de Déu i l’extensió del seu Regne».