Ens convé renovar aquesta convicció central, ara que estem recordant arreu del món el centenari del naixement de la beata Mare Teresa de Calcuta (1910-1997) a Skopje, actualment capital de Macedònia. A tretze anys de la seva mort, el seu exemple de generosa dedicació als més pobres entre els pobres, continua inspirant i estimulant no tan sols els cristians, sinó també moltes persones de bona voluntat de totes les conviccions religioses.
El 10 de setembre de 1946, quan ja portava disset anys de monja i d’experiència a l’Índia com a ensenyant en un col•legi més aviat selecte, sentí dins seu -en un famós viatge en tren- el que ella definí com “una crida en la crida”: deixar el convent i ajudar els pobres, vivint enmig d’ells. Els seus superiors eclesiàstics van reconèixer l’autenticitat d’aquesta “segona vocació” i fou així que mesos més tard iniciava el seu camí entre els més desfavorits de la ciutat de Calcuta. La tardor del 1950, al voltant seu, naixia la Congregació de les Missioneres de la Caritat, que actualment compta amb més de quatre mil religioses que segueixen amb radicalitat el seu exemple. Imiten el Crist, vivint molt pobrament; preguen moltes hores al dia; no cerquen massa l’eficàcia tècnica sinó la calidesa de l’acolliment cristià a cada persona, i regalen ni que només sigui en les últimes hores de la vida, una total atenció als moribunds i abandonats, com si es tractés del mateix Crist. Ells ho explica així: “Vaig trobar una dona moribunda als carrers. La vaig portar a la nostra llar. Quan la vaig allitar, em va somriure, va prendre la meva mà i va dir una sola paraula: “Gràcies”. Després va morir. Ella em va donar molt més del que jo feia per ella. Em va donar la seva gratitud”.
És cert que va tenir moltes dificultats, i a l’inici, gran oposició del món tradicional hindú, però acabà essent enterrada com a filla predilecta de la nació índia. Treballà incansablement per als moribunds sense un sostre, per als orfes, per als malats de SIDA, per als refugiats, per als més abandonats. I fou provada per una prolongada nit de l’ànima.
En el rostre de tota persona sofrent, hi reconeixia el Crist que des de la Creu crida “Tinc set” (Jo 19,28) i corria a alleugerir el seu sofriment. Feia posar a tots els oratoris de la Congregació aquestes misterioses paraules de Crist. Era conscient que no tenia la solució global a les grans injustícies del món, però al mateix temps sabia que ella havia d’aportar-hi la seva part. Certament, la Mare Teresa no fou una “activista”, sinó més aviat una “mística en acció”. La seva força era la pregària, la unió íntima amb el Senyor, i sabia que l’única manera de poder correspondre a l’amor de Déu és estimant concretament els germans. El Crist que es donava a ella cada matí en l’Eucaristia, era el mateix Crist que servia en els germans que trobava al llarg del dia. Deia: “Podem transitar pels llocs més terribles sense por, perquè Jesús a nosaltres mai no ens decebrà. Jesús és el nostre amor, la nostra força, la nostra alegria i la nostra compassió”. I aquest amor ha de seguir inspirant-nos, per tal de donar-nos generosament a Jesús, a qui veiem i servim en el pròxim. “L’amor de Crist sempre és més fort que el mal en el món”.