Germans, en el Senyor:
Estem convençuts que guardar les normes, les lleis i els reglaments, com ho feien els fariseus, és en si mateix un procediment irreprotxable. El primer dels dos homes que van pujar al temple a pregar -segons el mateix va proclamar- no era lladre, injust ni adúlter, sinó que, a més, a més, dejunava dues vegades per setmana i pagava la desena part de tots els seus ingressos. Concedim de bona gana que un tal comportament és bastant correcte. No tot el món, per desgràcia, arriba fins aquí.
Amb tot, una vida d’aquest calibre té un greu inconvenient: que es limita a l’observança estricta i escrupolosa de les lleis, de tot el que li està imposat des de fora. Podríem afirmar que és una conducta correcta però insuficient, perquè acaba reduint al mínim el seu espai vital que queda materialitzat en un moralisme a seques. Podríem preguntar-li: ¿Què passa quan la consciència o el simple sentit comú humanitari va més enllà del que està prescrit per la llei?
Resulta que aquell comportament és, en el fons de la seva intenció, l’estricte compliment de la llei per la llei, i l’únic mòbil important és l’egoisme de sentir tranquil·litzada la pròpia consciència. Tot el que pretén el subjecte és poder dormir tranquil, mirant-se a si mateix i el seu benestar personal com l’objectiu de més pes de la seva vida. Aquesta és una manera espiritual de viure que fa persones encotillades i centrades sobre si mateixes, sense ales ni espai per a volar, sense mires altruistes i generoses que el mourien a mirar al seu entorn, al món que l’envolta, per a veure què fa falta aquí i què pot fer perquè uns altres puguin també viure amb dignitat i tranquil·litat, i el món sigui un poc millor per a tots.
Per tal que el món sigui millor i la humanitat avanci cap a una situació esplendorosa, com correspondria a fills de Déu plens d’esperança, es precisen moltes persones amb una visió espiritual més àmplia, de manera que, sense perdre de vista el compliment de les lleis i els manaments, es fixin com objectiu irrenunciable de les seves vides l’amor i la pràctica del bé, més enllà del que està manat, fins a fer de llurs vides un servei desinteressat a favor dels altres; actitud en la qual floreix, per al subjecte que la practica, el màxim espai de felicitat sense barreres, entrebancs ni ombres.
Persones amb una mentalitat així es perden de vista a si mateixes, mirant la humanitat globalment considerada com un sol poble, una comunitat destinada per Déu a l’èxit final comunitari. El missatge de la revelació és clarament aquest: un poble escollit, un poble santificat, un poble salvat; units tots els homes per una única destinació i una mateixa sort. Un poble salvat compost per persones individuals salvades. En aquest sentit deu entendre’s potser el pensament d’alguns sants, quan afirmen que cap no se salva sol i cap no es perd sol. ¿Entenem nosaltres aquesta visió global de la Història de la salvació?
