Amics molt estimats, en el Senyor:
Tots tenim notícia que algunes persones elegeixen la riquesa material com el mòbil principal de les seves activitats i fins i tot de les seves vides: pensen contínuament en aquells béns, per ells es preocupen i en ells somien. La riquesa ve a ser per a ells un ídol a l’altar del qual sacrifiquen els valors humans personals, l’atenció a la família i, no poques vegades, la pròpia salut personal. A nivell social i sobretot internacional alguns apleguen immenses fortunes, generalment a costa de nacions senceres.
Les lectures d’avui vénen a ser un alerta a les nostres consciències perquè aprenguem a situar els béns temporals en el lloc corresponent i sapiguem fer d’ells un ús intel·ligent. D’entrada, l’Evangeli ens adverteix de la doble alternativa referent a això: el punt de vista mundà i el de Jesús. Per al primer l’ús intel·ligent del diners és actuar sense escrúpols i usar els mitjans que sigui, sense discriminació de cap mena, amb la condició d’acumular fortuna. Com l’administrador que va malversar els béns del seu amo per a assegurar-se un bon futur. Però aquelles són riqueses enganyoses, ha dit el Senyor, que no serveixen més que per a inflar la il·lusió, perquè no poden afegir gran cosa a la felicitat de l’home, i sí causar-li molt mal, perquè li endureixen el cor i el tornen inepte per a valorar i administrar els béns de més valor, com són els espirituals i morals.
El punt de vista de Jesús és ben diferent. Els seus seguidors, “els fills de la llum” faran ús intel·ligent dels seus béns xifrant els seus afanys per a tenir èxit en el Regne de Déu, per a trobar qui els rebi en la seva casa. Per la qual cosa ho posen tot al servei de Déu i dels seus fills necessitats, al servei del Regne de Déu. És necessari ésser fidel en l’administració dels béns de poc valor per poder ser rebuts en els estatges eterns. Sense oblidar que el servei a Déu passa pels seus fills necessitats.
Podríem resumir així les dues actituds davant el diner: per al món és prudent el qui sap acumular i retenir diners. Per a Jesús aquella manera de fer es diu servir al diners, quan la prudència consistiria és servir-nos d’ell. Amb una sentència final pràctica i contundent: No podeu ser servidors de Déu i de les riqueses.
El profeta Amós -com escoltàvem en la primera lectura- es va encarar asprament als servidors de les riqueses que espremen els pobres i despullen als miserables, que conten les hores que falten per a obrir els seus magatzems, que fan trampa amb la mesura a l’hora de vendre i amb la moneda a l’hora de cobrar, que compren per diners al pobre, i al miserable per un parell de sandàlies; i acaba dient: El Senyor ho jura per la glòria de Jacob: ‘No oblidaré mai tot això que fan’.
I el pitjor és que, qui és infidel en els béns de poc valor ho serà també en els de més valor, que són el que portem dintre, els quals Déu ens dóna per a la nostra realització i felicitat: la fe, l’esperança, l’amor, l’acollida amorosa de Déu en el nostre cor, l’atenció afectuosa als altres. Si en l’administració dels nostres diners som egoistes, mai més no encertarem a obrir-nos a les riqueses interiors. Fem nostra l’oració del salm: El Senyor, aixeca de la pols el desvalgut, treu el pobre de la cendra, per asseure’l entre els poderosos, els poderosos del teu poble.
