El temps de Quaresma, i més encara durant l’Any sacerdotal, és temps apropiat per a demanar perdó dels pecats de forma sacramental, adreçant-se als sacerdots que -sense cap mèrit seu- perdonen els pecats en nom i pel poder de Crist, el Bon Pastor. Ell va deixar als seus apòstols el mandat de perdonar els pecats ja des del Cenacle: “Rebeu l’Esperit Sant. A tots aquells a qui perdonareu els pecats, els quedaran perdonats, però mentre no els perdonareu, quedaran sense perdó” (Jo 20,22-23). Però, ¿en gaudim? Jo us exhorto a celebrar en aquests dies el sagrament del perdó, amb confiança, perquè ens farà bé espiritualment i l’Església ens mana, “complir per Pasqua!”
Confessar-se és creure en la misericòrdia de Déu. És confessar la fe. Celebrar aquest sagrament és sempre creure i proclamar que el pecat i la mort han estat vençuts pel sacrifici redemptor de Jesucrist crucificat i ressuscitat, i per la seva victòria sobre el Maligne. “Creure en el Fill crucificat -deia Joan Pau II- significa ‘veure al Pare’. Vol dir creure que l’amor és present en el món i que aquest amor és més fort que tota mena de mal, en què l’home, la humanitat, el món estan ficats. Creure en aquest amor vol dir creure en la misericòrdia. En efecte, és aquesta la dimensió indispensable de l’amor, és com el seu segon nom i alhora la manera específica de la seva revelació i actuació respecte a la realitat del mal present en el món, que afecta l’home i l’assetja, que s’insinua així mateix en seu cor i el pot fer ‘morir a l’infern'” (Dives in misericordia, 7).
Confessar-se és creure que podem canviar i que Crist ens ajuda a canviar. Ens va bé viure la fe com un camí de seguiment de Jesucrist, en el qual caiem i ens aixequem, però que l’important és seguir, romandre, arribar, viure amb Ell. No és tan important no caure mai, sinó aixecar-se humilment si hem caigut i tornar a començar de bell nou. I per la misericòrdia que vessa en nosaltres el sagrament del perdó, ho podrem. Sí, nosaltres tot ho podem, amb la gràcia de Crist.
Confessar-se és reconèixer la pròpia vida mal feta, i voler esmenar-se. Si un es compara amb l’amor de Crist, amb la vida santa de la Verge Maria i la bondat dels sants, segur que trobarà que no és perfecte i que li cal millorar. Ningú amb prou seny no pot dir mai, “jo no tinc cap pecat” o “jo no faig res de dolent”… Per més que les circumstàncies i la cultura ambiental ens condicionen parcialment, tots podem reconèixer que ens cal una conversió, i que ha de ser concreta. Per Crist, podem canviar i millorar, podem refer el camí mal fet.
Confessar-se és refer la comunió amb l’Església. Reconciliar-se amb Déu, sí, però també amb l’Església, amb els germans, als quals hem fet mal amb les nostres deficiències i pecats. Necessitem la paraula càlida, amorosa, paternal del sacerdot que ens digui “Jo et perdono“, per saber que no és una invenció meva, sinó una gràcia eclesial la que m’arriba amb tota certesa i em renova. El confessor m’escoltarà, m’aconsellarà, m’ajudarà… però sobretot, ell en nom de Crist, em farà arribar la gràcia del perdó que ens restaura. No tinguem por, ni vergonya, ni mandra, ni justificacions receloses… Crist perdona a través dels sacerdots. Valorem-ho i aprofitem-ho de nou en aquesta Quaresma.