El combat contra la fam és un imperatiu moral

Divendres passat amb un dejuni voluntari en comunió de pregària i sofrença amb els qui han de dejunar tot l’any, i aquest diumenge amb la col·lecta de solidaritat amb els nostres germans dels països pobres i en vies de desenvolupament, culmina la Campanya contra la fam en el món de Mans Unides.  Campanya que es manté viva al llarg de tot l’any, amb activitats diverses i imaginatives. En aquest 2009 s’escauen els 50 anys de la fundació d’aquest gran moviment de persones solidàries que a la nostra Diòcesi i arreu, té una implantació molt viva. Un moviment que naixia inspirat per la Unió Mundial d’Organitzacions Femenines Catòliques (UMOFC), i que a Espanya seria el compromís de l’Acció Catòlica Femenina, per una causa que no podia esperar: que no hi hagués fam de pa, de cultura i de Déu. Naixia amb un “Manifest” que “declarava la guerra a la fam”. Tota una gran declaració d’intencions! Donem gràcies a Déu per tot el que Mans Unides ha realitzat al llarg d’aquests cinquanta anys de treball solidari, i preguem perquè aquell bon impuls continuï donant fruits de vida i de compromís cristià!

El lema d’aquesta Campanya “Combatre la fam, projecte de tots” vol ajudar-nos a reflexionar sonre l’ineludible combat contra la fam. Per què hi ha fam al món? ¿és un fenomen natural, una voluntat política? ¿un mal físic o un mal moral? ¿un càstig diví, un pecat estructural…? I de fet ens adonem que la fam té a veure amb els sistemes de producció, amb la venda i distribució dels aliments, amb els sistemes financers, i en el fons amb la visió moral de la persona humana. És així com valorem que el combat contra la fam és un imperatiu moral, que dimana de la dignitat de tota persona humana, que és creada per Déu. Aquest combat reclama un sistema econòmic mundial que miri a les necessitats de les persones i dels pobles, i no només als guanys.

Del Manifest fundacional de Mans Unides crec que és bo retenir el que aquelles pioneres ens urgien: lluitar contra la fam de pa, de cultura i de Déu. No hem d’oblidar aquesta tríada per encertar bé el camí del desenvolupament de les persones i dels pobles. Així es manifesta l’humanisme cristià, que és “integral” (J. Maritain), és a dir, que acull l’Altre i els altres, i on la naturalesa pot considerar-se el gran tercer altre de l’ésser humà. Un nou humanisme amb la seva articulació política, pel que fa a la relació home-naturalesa, als conflictes d’interessos que es donaran, i a la definició d’humanitat i a la integració harmoniosa dels avenços tecnològics. Un humanisme del segle XXI, per a una nova era global, ecològica i tecnològica que en moments de desintegració dels ideals de l’humanisme centrat en l’home, destaca el repte que té aquest humanisme, d’esdevenir un projecte obert i en diàleg amb els altres éssers, introduint una correcta relació entre l’home, Déu i el món (cf. J. Giró).

En temps de crisi econòmica, com l’actual, seran els països pobres els qui més notaran els seus efectes perniciosos. Per això cal que revisem el nostre estil de vida, perquè sigui més sobri, generós i solidari. I que no deixem de compartir amb els qui menys tenen. Ho han de fer els governs i els poders econòmics dels països rics, però ho hem de fer tots els ciutadans. I per als cristians això és un mandat diví: “Tenia fam i em donàreu de menjar” (Mt 25,35).

Compartir