Per: Jaqueline Capdevila
El passat 28 de desembre vam arribar a Taizé amb les motxilles ben plenes: guants, bufandes, roba d’hivern i, el més important, un cor disponible. Ens acompanyava el senyor Bisbe Josep Lluís Serrano, Mn. Àlex Vargas (delegat de joves), Mn. Ivan Ayala (rector de Beicaire i organitzador de Taizé al Bisbat d’Urgell), així com diversos joves de la diòcesi d’Urgell, sumant un total de 17 pelegrins.
Alguns ja havien viscut Taizé en anys anteriors, mentre que per altres era la seva primera vegada, però tots començàvem aquesta aventura amb més preguntes que respostes.
En un món accelerat, saturat d’informació, on costa arrelar i on les decisions importants semblen sempre reversibles, molts joves hi arribem buscant quelcom més profund: un sentit, una direcció, una pau que no sigui superficial. Sense ser-ne del tot conscients, portàvem al cor la mateixa pregunta que Jesús adreça als primers deixebles: «Què busqueu?»
Més de 10.000 joves d’arreu d’Europa ens trobàvem a París compartint aquesta recerca. I, tanmateix, el que més sorprèn no és la multitud ni la diversitat de llengües, sinó el silenci i la pregària viscuda en comunitat. Cada dia començava posant-nos en oració a través de pregàries i cants senzills, que ens convidaven a aturar-nos, a escoltar i a apropar-nos més a Déu.
Som una generació de joves envoltada de soroll, en què sovint es dilueixen els valors vocacionals i el discerniment es fa feixuc. És per això que aquestes trobades esdevenen una oportunitat per a l’escolta interior, per conèixer altres realitats i per seguir l’espurna que cadascú porta encesa al seu interior.
A Taizé ningú no ens diu què hem de fer amb la nostra vida, però se’ns convida a escoltar allò que habita en el més profund del nostre cor. Aprenem que Déu no força, sinó que crida amb delicadesa, i que la llibertat interior és necessària per poder respondre. No sempre és fàcil escoltar, però potser ja és un primer pas saber aturar-se. Com els deixebles de l’Evangeli, també nosaltres preguntem: «Mestre, on vius?» I la resposta arriba com una invitació senzilla i exigent alhora: «Veniu i ho veureu».
Durant la setmana vam escoltar testimonis de joves vinguts de països marcats per la guerra, la violència i la injustícia. Històries de dolor, però també de fe i esperança, que interpel·laven profundament. A Taizé es feia evident que la pregària no ens allunya del sofriment del món, sinó que ens hi acosta amb més veritat.
En aquest context descobríem una alegria diferent, una alegria que no depèn de l’èxit ni del consum, sinó de saber-nos estimats tal com som. És una alegria senzilla, que es manifesta en els petits gestos: compartir els àpats, servir els altres, treballar plegats, cantar junts.
La vida comunitària és un dels grans dons del viatge. Jesús enviava els apòstols de dos en dos, perquè el camí de la fe no es recorre en solitari. La fe creix quan és compartida, i només en relació amb els altres podem arribar a ser qui estem cridats a ser.
Quan arriba el moment de tornar a casa, ens adonem que no ens enduem res material, però sí una experiència que deixa empremta: famílies que ens han acollit durant cinc dies i ens han cuidat perquè cadascú pogués viure la millor experiència; visites a temples com la Catedral de Notre Dame o la Basílica del Sagrat Cor, entre d’altres; dinars i sopars de germanor; i converses profundes que ens han fet sentir més units.
Taizé convida a fer-nos preguntes essencials. Ens ensenya que la pau comença dins nostre i que tots estem cridats a ser pelegrins d’esperança, allà on la vida ens situï.
Potser això és el més valuós del viatge: descobrir que, en la recerca sincera, Déu ja ens espera. I que, pas a pas, en el silenci, en la comunitat i en el servei, el camí es va obrint.
Pròximes cites de pregària i Taizé:
- La propera pregària inspirada en Taizé serà el 20 de febrer a les 20 h a la parròquia de Beicaire. Celebrarem la missa i compartirem la nostra experiència, acompanyats d’un petit pica-pica per tancar la vetllada en comunitat.
- L’any vinent, l’encontre de Taizé es farà a Polònia.
