Missatge del Sant Pare Francesc amb motiu de la XXXIII Jornada Mundial del Malalt
11 de febrer de 2025
Benvolguts germans i germanes:
Celebrem la XXXIII Jornada Mundial del Malalt en l’Any Jubilar 2025, en el qual l’Església ens convida a fer-nos “pelegrins d’esperança”. En això ens acompanya la Paraula de Déu que, per mitjà de sant Pau, ens dona un gran missatge d’alè: «L’esperança no defrauda» (Rm 5,5), és més, ens fa forts en la tribulació.
Són expressions consoladores, però que poden suscitar alguns interrogants, especialment en els qui pateixen. Per exemple: com podem mantenir-nos forts, quan patim en carn pròpia malalties greus, invalidants, que potser requereixen tractaments els costos dels quals van més enllà de les nostres possibilitats? Com podem fer-ho quan, a més del nostre patiment, veiem patir als qui ens estimen i que, tot i estar al nostre costat, se senten impotents per no poder-nos ajudar? En totes aquestes situacions sentim la necessitat d’un suport superior a nosaltres: necessitem l’ajuda de Déu, de la seva gràcia, de la seva Providència, d’aquella força que és do del seu Esperit (cf.Catecisme de l’Església Catòlica, 1.808).
Aturem-nos doncs un moment a reflexionar sobre la presència de Déu que es manté a prop de qui pateix, en particular sota tres aspectes que la caracteritzen: l’encontre, el do i el compartir.
1. L’encontre. Jesús, quan va enviar en missió els setanta-dos deixebles (cf. Lc 10,1-9), els va exhortar a dir als malalts: «El Regne de Déu és a prop vostre» (v. 9). Els va demanar concretament que els ajudessin a comprendre que també la malaltia, fins i tot quan sigui dolorosa i difícil d’entendre, és una oportunitat d’encontre amb el Senyor. En el temps de la malaltia, en efecte, si d’una banda experimentem tota la nostra fragilitat com a criatures —física, psicològica i espiritual—, de l’altra, fem l’experiència de la proximitat i la compassió de Déu, que en Jesús ha compartit els nostres patiments. Ell no ens abandona i moltes vegades ens sorprèn amb el do d’una determinació que mai no hauríem pensat tenir, i que mai no hauríem trobat per nosaltres mateixos.
La malaltia aleshores es converteix en motiu d’un encontre que ens transforma; en el trobament d’una roca infrangible a la qual ens podem aferrar per a afrontar les tempestes de la vida; una experiència que, fins i tot en el sacrifici, ens torna més forts, perquè ens fa més conscients que no estem sols. Per això es diu que el dolor comporta un misteri de salvació, perquè fa experimentar el consol que ve de Déu de manera propera i real, fins a «conèixer la plenitud de l’Evangeli amb totes les seves promeses i la seva vida» (S. Joan Pau II, Discurs als joves, Nova Orleans, 12 de setembre de 1987).
2. I això ens condueix al segon punt de reflexió: el do. Certament, mai com en el patiment ens adonem que tota esperança ve del Senyor, i que per això és, abans que res, un do que hem d’acollir i cultivar, mantenint-nos “fidels a la fidelitat de Déu”, segons la bella expressió de Madeleine Delbrêl (cf. La speranza è una luce nella notte, Ciutat del Vaticà 2024, Prefaci).
D’altra banda, només en la resurrecció de Crist el nostre destí troba el seu lloc a l’horitzó infinit de l’eternitat. Només de la seva Pasqua ens ve la certesa que res, «ni la mort ni la vida, ni els àngels o altres poders, ni res del món present o del futur, ni els estols del cel o de les profunditats, ni res de l’univers creat no serà capaç d’allunyar-nos de Déu que, en Jesucrist, el nostre Senyor, ha demostrat com ens estima» (Rm 8,38-39). I d’aquesta “gran esperança” en deriva qualsevol altre raig de llum que ens permet superar les proves i els obstacles de la vida (cf. Benet XVI, Carta enc. Spe salvi, 27.31). No només això, sinó que el Ressuscitat també camina amb nosaltres, fent-se el nostre company de viatge, com amb els deixebles d’Emmaús (cf. Lc 24,13-35). Com ells, també nosaltres podem compartir amb Ell el nostre desconcert, les nostres preocupacions i les nostres desil·lusions, podem escoltar la seva Paraula que ens il·lumina i fa abrusar el nostre cor, i ens permet reconèixer-lo present en la fracció del Pa, entreveient en aquest estar amb nosaltres, fins i tot en els límits del present, aquest “més enllà” que en apropar-se ens retorna valentia i confiança.
3. I arribem així al tercer aspecte, el del compartir. Els llocs on es pateix són sovint llocs d’intercanvi, d’enriquiment mutu. Quantes vegades, al costat del llit d’un malalt, s’aprèn a esperar! Quantes vegades, estant a prop de qui pateix, s’aprèn a creure! Quantes vegades, inclinant-se davant del necessitat, es descobreix l’amor! És a dir, ens adonem que som “àngels” d’esperança, missatgers de Déu, els uns per als altres, tots junts: malalts, metges, infermers, familiars, amics, sacerdots, religiosos i religioses; i allà on siguem: a la família, als dispensaris, a les residències de gent gran, als hospitals i a les clíniques.
I és important saber descobrir la bellesa i la magnitud d’aquests encontres de gràcia i aprendre a escriure’ls a l’ànima per a no oblidar-los; conservar al cor el somriure amable d’un agent sanitari, la mirada agraïda i confiada d’un pacient, el rostre comprensiu i atent d’un metge o d’un voluntari, l’aspecte expectant i inquiet d’un cònjuge, d’un fill, d’un net o d’un amic entranyable. Totes són llum que cal atresorar ja que, fins i tot en la foscor de la prova, no només donen força, sinó que ensenyen el veritable gust de la vida, en l’amor i la proximitat (cf. Lc 10,25-37).
Benvolguts malalts, benvolguts germans i germanes que assistiu els qui pateixen, en aquest Jubileu vosaltres teniu més que mai un rol especial. El vostre caminar junts, en efecte, és un signe per a tothom, «un himne a la dignitat humana, un cant d’esperança» (Butlla Spes non confundit, 11), la veu del qual va molt més enllà de les habitacions i els llits dels sanatoris on us trobeu, estimulant i animant en la caritat «el concert de tota la societat» (cf.ibíd.), en una harmonia a vegades difícil de realitzar, però precisament per això, molt dolça i forta, capaç de dur llum i escalfor allà on més cal.
Tota l’Església us ho agraeix. Jo també ho faig i prego per vosaltres encomanant-vos a Maria, Salut dels malalts, per mitjà de les paraules amb les quals tants germans i germanes s’hi han dirigit en les dificultats:
Sota el vostre mantell ens emparem, santa Mare de Déu;
escolteu les nostres pregàries en tota necessitat
i aparteu-nos sempre dels perills, Verge, gloriosa i beneïda.
Us beneeixo, juntament amb les vostres famílies i els vostres éssers estimats, i us demano, si us plau, que no us oblideu de pregar per mi.
Roma, Sant Joan del Laterà, 14 de gener de 2025
FRANCESC