El dia 27 de novembre al Casal Parroquial de Sant Ot de La Seu d’Urgell el Sr. Bisbe Coadjutor d’Urgell, Mons. Josep-Lluís Serrano, va pronunciar una conferència sobre la Butlla de convocatòria del Jubileu Ordinari de l’any 2025, “Spes not confundit”, «L’esperança no pot defraudar» (Rm 5,5). Presentà el ponent, el Rector i Vicari General, Mn. Ignasi Navarri, que agraí la seva presència a la Parròquia de St. Ot i féu una breu presentació del material que el Dicasteri per a l’Evangelització ha publicat per preparar aquest Jubileu “Apunts per a l’oració” que serà presentat en una sèrie de conferències que organitza la Parròquia.
A continuació es presentà l’himne del Jubileu “Peregrins d’esperança” que fou repartit entre els presents “Flama viva, esperança nostra, que aquest cant arribi fins a Vós, Vós sou font de vida infinita, en la ruta confiem en Vós.
Mons. Serrano inicià la seva intervenció presentant l’origen de la paraula “jubileu” que és el nom que rep un any particular: sembla que deriva de l’instrument utilitzat per a indicar el seu inici; es tracta del yobel, el corn de marrà, el so del qual anunciava el Dia de l’expiació (Yom Kippur). Aquesta festa se celebrava cada any, però adquireix un significat especial quan coincideix amb l’inici de l’any jubilar. Sobre això trobem una primera idea a la Bíblia: s’havia de convocar cada cinquanta anys perquè era l’any “extra”, calia viure’l cada «set vegades set anys» (Lv 25,8). Encara que era difícil de realitzar, es proposava com l’ocasió per a restablir la relació correcta amb Déu, amb les persones i amb la creació, i comportava el perdó dels deutes, la restitució dels terrenys alienats i el repòs de la terra- El papa Bonifaci VIII, l’any 1300, va convocar el primer Jubileu, anomenat també “Any Sant”, perquè és un temps en el qual s’experimenta que la santedat de Déu ens transforma. Amb el temps, la freqüència ha anat canviant: al principi era cada cent anys; el 1343 Climent VI ho va reduir a cinquanta anys i el 1470 Pau II ho va reduir a vint-i-cinc anys. També hi ha moments “extraordinaris”: per exemple, el 1933, Pius XI va voler commemorar l’aniversari de la Redempció, i el 2015 el papa Francesc va convocar l’Any de la Misericòrdia. També ha estat diferent la manera de celebrar aquest any: en l’origen coincidia amb les visites a les basíliques romanes de Sant Pere i Sant Pau, per tant, amb el pelegrinatge, posteriorment es van afegir altres símbols, com la Porta Santa. En participar de l’Any Sant s’obté la indulgència plenària.
La tradició dicta que cada Jubileu es proclami a través de la publicació d’una butlla papal (o butlla pontifícia) de convocatòria. La butlla és un document oficial, generalment escrit en llatí, amb el segell del Papa, la forma del qual dona nom al document. Al principi el segell acostumava a ser de plom i portava a l’anvers la imatge dels sants apòstols Pere i Pau, fundadors de l’Església de Roma, i al revers, el nom del Pontífex. Més tard, un segell de tinta va substituir el segell metàl·lic, però aquest es va continuar utilitzant per als documents de més importància. Cada butlla s’identifica per les seves paraules inicials. Per exemple, sant Joan Pau II va convocar el gran Jubileu de l’any 2000 amb la butlla Incarnationis mysterium ‘El misteri de l’Encarnació’, mentre que el papa Francesc va convocar el Jubileu extraordinari de la Misericòrdia (2015-2016) amb la butlla Misericordiæ vultus ‘El rostre de la Misericòrdia’. La butlla de convocatòria del Jubileu, s’anomena “Spes not confundit”, «L’esperança no pot defraudar» (Rm 5,5).
En el signe de l’esperança l’apòstol Pau infonia coratge a la comunitat cristiana de Roma. L’esperança és també el missatge central del proper Jubileu, que segons una antiga tradició el Papa convoca cada vint-i-cinc anys. Tots som cridats a ser pelegrins d’esperança, ja sigui pelegrinat a Roma per a viure l’Any Sant o bé, pelegrinant a les Esglésies particulars. Que pugui ser per a tothom un moment d’encontre viu i personal amb el Senyor Jesús, «porta» de salvació (cf. Jn10,7.9); amb Ell, a qui l’Església té la missió d’anunciar sempre, a tot arreu i a tothom com la «nostra esperança» (1Tm1,1). Una esperança que neix de l’amor i es funda en l’amor que brolla del Cor de Jesús traspassat a la creu.
Mons. Serrano va destacar com la vida cristiana és un camí d’esperança, un camí, que també necessita moments forts per a alimentar i enfortir l’esperança, companya insubstituïble que permet entreveure la meta: l’encontre amb el Senyor Jesús. No és casual que el pelegrinatge expressi un element fonamental de tot esdeveniment jubilar. Posar-se en camí és un gest típic dels qui cerquen el sentit de la vida. El caminar junts és molt important per a palpar la realitat. Cal un pelegrinatge espiritual que és més important que l’anar a la ciutat de Roma, cal “pelegrinar” al encontre dels altres, especialment dels més necessitats i febles. El Sr. Bisbe Coadjutor presentà com a la Diòcesi d’Urgell els dos temples jubilars seran la Catedral de Santa Maria de La Seu d’Urgell i el Santuari-Basílica del Sant Crist de Balaguer. Cal que redescobrim el valor profund d’aquests temples i “pelegrinem” a ells buscant la gràcia de Déu i també el sagrament de la reconciliació.
A continuació el Sr. Bisbe coadjutor destacà com la Butlla insisteix en la necessitat de saber discernir els signes d’esperança que el Senyor ens ofereix i cità el treball de les Càritas Parroquials i Diocesana així com el treball de tantes institucions en favor dels més ancians i els més febles. Que s’ofereixin signes d’esperança als malalts que estan a casa seva o a l’hospital. Que els seus patiments puguin ser alleujats amb la proximitat de les persones que els visiten i amb l’afecte que reben. Les obres de misericòrdia són igualment obres d’esperança, que desvetllen en els cors sentiments de gratitud. Que aquesta gratitud arribi també a tots els agents sanitaris que, en condicions no poques vegades difícils, exerciten la seva missió amb cura sol·lícita vers les persones malaltes i més fràgils. Afirmà que cal una obertura a la vida amb una maternitat i paternitat responsables i que calen unes polítiques actives que afavoreixi la institució de la família.
Mons. Serrano recordà com durant el proper Jubileu es commemorarà un aniversari molt significatiu per a tots els cristians: els 1.700 anys de la celebració del primer gran Concili ecumènic, el de Nicea. L’Any jubilar podrà ser una oportunitat significativa per a donar concreció a la forma sinodal, que la comunitat cristiana adverteix avui com a expressió cada vegada més necessària per a correspondre millor a la urgència de l’evangelització: tots els batejats, cada un amb el seu propi carisma i ministeri, corresponsables per tal que, per la multiplicitat de signes d’esperança, testimoniïn la presència de Déu en el món.
Finalment el Bisbe coadjutor tractà el tema de la indulgència que permet descobrir com d’il·limitada és la misericòrdia de Déu. El sagrament de la Penitència ens assegura que Déu lleva els nostres pecats. No obstant això, com sabem per experiència personal, el pecat “deixa petjada”, comporta unes conseqüències: no només exteriors, en tant que conseqüències del mal comès, sinó també interiors, en tant que «qualsevol pecat, fins i tot venial, comporta una afecció desordenada a les criatures, que té necessitat de purificació, o bé durant la vida o bé després de la mort, en l’estat que s’anomena Purgatori. Per tant, en la nostra humanitat dèbil i atreta pel mal, romanen els “residus del pecat”. Aquests són remoguts per la indulgència, sempre per la gràcia de Crist, el qual, com va escriure sant Pau VI, és «la nostra “indulgència”»
L’esperança troba en la Mare de Déu el seu testimoni més alt. En ella veiem que l’esperança no és un fútil optimisme, sinó un do de gràcia en el realisme de la vida. Amb raó Maria és invocada com la nostra Mare, Mare de l’esperança.