Vam celebrar el dia 9 les festes del Sant Crist de Balaguer, que tant protegeix el nostre Bisbat. Juntament amb Núria i Meritxell, són els tres grans Santuaris de la Diòcesi. La seva imatge dolorosa i agonitzant, extenuada, corprèn i esborrona amb la seva majestat. La seva humil grandesa, feta de dolors carregats i d’esperança lliurada per Jesús, Rei de l’univers, que dona la seva vida en rescat per tots, ens atreu. I és que la nostra llibertat ha costat un gran preu!
L’Encarnació del Fill de Déu fins assumir la Creu fou un acte d’humilitat que demostra que Déu és sobretot humilitat, Amor humil. En Crist podem contemplar la impotència absoluta del crucificat que ens ajuda a preguntar-nos sobre l’omnipotència de Déu! Encara no ens hem acabat de girar veritablement cap al Déu humil de Jesús. La nostra visió de Déu encara oscil·la entre el poder i la impotència. Certament, Déu és Totpoderós. Però ¿poderós de quin poder? La impotència del Calvari revela l’omnipotència de Déu. La humilitat de l’amor ens dona la clau per a entendre-ho: cal poc poder per a exhibir-se i molt de poder per a oblidar-se, per buidar-se. Déu és amor, però en l’amor hi ha una cosa de la qual no ens adonem de manera immediata: la humilitat. La humilitat feta confiança és l’aspecte més radical de l’amor. “És la confiança i només la confiança, el que ens pot conduir a l’Amor”, diu el Papa Francesc, citant Sta. Teresa de l’Infant Jesús, en la seva recent Exhortació apostòlica sobre la confiança en l’Amor misericordiós de Déu.
Es tracta de ser humils com Déu és humil. La humilitat no pot ser un deure, més aviat és un do. Déu mateix, fent-nos veure la nostra incapacitat per a ser humils, ens fa humils. La victòria de la humilitat no pot ser sinó el reconeixement del seu fracàs. Ell és capaç de fer el que nosaltres no podem: despullar-nos de l’autocomplaença. No és una qüestió d’esforç personal, sinó d’abandonament a les seves mans. Qui té el cor pur? El que no embruta el seu cor ni amb el mal que comet ni tampoc amb el bé que fa, i que el podria tancar en l’orgull.
Déu és humil. Quan prego, m’adreço a Algú més humil que no pas jo. Quan confesso el meu pecat, és a Algú més humil que no pas jo, a qui demano perdó. Si Déu no fos humil, fora dubtós que realment pogués estimar sense límits. És aquest aspecte del misteri de Déu que ens fa creure en la veritat de la revelació. “En una Església missionera, diu el Papa Francesc, l’anunci es concentra en allò essencial, que és el més bell, el més gran, el més atractiu i alhora el més necessari. La proposta se simplifica, sense perdre per això profunditat i veritat, i així es torna més contundent i radiant. El nucli lluminós és “la bellesa de l’amor salvador de Déu, manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat”, Rei de l’univers. El centre de la moral cristiana és la caritat, -com ens Il·lumina l’Evangeli d’aquest darrer diumenge de l’Any litúrgic (Mt 25)- que és la resposta a l’amor incondicional de la Trinitat, i per això les obres d’amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l’Esperit. Al final, solament compta l’amor.
