La Càtedra de Pensament Cristià ha celebrat la vintena edició tractant el tema de les addiccions des de diverses vessants, amb les ponències del Dr. Josep Solé. Psiquiatre i excap de l’àrea d’addiccions de l’Hospital psiquiàtric Bennito Menni; el Dr. Miquel Àngel Prats. Psicopedagog, Doctor en Pedagogia per la Facultat de Psicologia, Ciències de l’Educació i de l’Esport Blanquerna de la Universitat Ramon Llull de Barcelona i professor titular de la FPCEE Blanquerna de la Universitat Ramon Llull; i el Dr. Francesc Torralba. Director de la Càtedra de Pensament Cristià i Doctor en Filosofia i Teologia per la Universitat de Barcelona.
La Jornada ha estat oberta per Mn. Pepe Chisvert, Delegat d’Ensenyament, en absència de l’Arquebisbe Vives que es trobava a Londres assistint als actes de Coronació de S.M. Carles III i s’ha celebrat al Seminari Diocesà, a La Seu d’Urgell. L’han seguit una vuitantena de persones, en els seus espais de matí i tarda.
El Dr. Josep Solé ha presentat la ponència Mapa de les addiccions on, s’ha centrat en assenyalar geogràficament les ubicacions i els recursos on els drogodependents i les seves famílies poden acudir en la cerca de solucions en el territori català. Partint de la circumstància que, en qüestions de drogodependència, ens trobem davant d’un oceà de problemes i solucions, té molta importància fer un mapa dels intents de solucions que històricament han anat apareixent des dels anys vuitanta a l’actualitat, a Catalunya.
Ha detallat els amplis recursos que té Catalunya per intentar donar solucions a la problemàtica de la salut mental, mencionant els 102 centres sociosanitaris, 68 centres hospitalaris, 40 centres de salut mental amb íntegrament, més de 900 ambulàncies de transport sanitari no urgent, 62 Centres d’Atenció i Seguiment (CAS), 428 ambulàncies de suport vital bàsic i avançat i 4 helicòpters medicalitzats. Essent la qüestió de les drogodependències, enteses com aquelles addiccions a un substrat químic, especialment dirigida cap als Centres d’Atenció i Seguiment (CAS).
Un altre factor important és la qüestió de l’estigma associat amb certes addiccions; a través de vinyetes humorístiques ha representat a l’audiència la ironia de com un psiquiatra jutjava al seu pacient d’addicte per ser addicte a l’heroïna, mentre el mateix professional tenia el terra amb una piràmide de burilles i cendra. Tot i que ambdues són addiccions, el tabaquisme està més normalitzat socialment i per tant ambdós addictes no s’enfronten als mateixos judicis de valor. Aquesta reflexió l’ha enllaçat amb el perfil de drogodependents que acudeixen a diferents centres i, per tant, a diferents sales d’espera: mentre els alcohòlics acudeixen a les sales d’espera dels centres hospitalaris, els heroïnòmans ho fan en les sales d’espera dels Centres d’Atenció i Seguiment (CAS).
De fet, ha explicat, aquest mateix estigma social es reflecteix en les mateixes sigles del CAS. Es tracten de Centres d’Atenció i Seguiment de Drogodependències, però no s’abrevien com a CASD sinó com a CAS per aquesta mateixa raó. El Dr. Solé ha aprofitat aquesta reflexió per aprofundir en la qüestió sobre per què els Centres d’Atenció i Seguiment no substitueixen els 78 Centres de Salut Mental per Adults (CSMA); una raó de pes, explica, seria per la clientela especial del CAS, exemplificant que el comportament problemàtic que un addicte als opioides pugui presentar al centre no serà el mateix que el d’un addicte a l’heroïna. També ha mencionat qüestions relacionades amb desavinences alhora d’unificar procediments.
Ha expressat agraïment, com a professional de la salut mental, per la constatació de la millor visibilitat que han anat adquirint les patologies de salut mental en el transcurs de la seva carrera; tant entre ciutadans com entre professionals de la salut. Ha assenyalat que aquests darrers s’han anat conscienciant en la matèria, un fet que ha propiciat l’augment de polítiques públiques per ampliar els serveis a la població. En aquest sentit, ha remarcat que aquest procés està ajudant a batallar contra l’estigma de què vol dir ser addicte o ser drogodependent, i què vol dir acudir a la consulta d’un psiquiatra.
Després d’una aturada, ha seguit la Càtedra amb la ponència del psicopedagog Miquel Àngel Prats “L’addicció a les pantalles. Cap a un ús responsable de la tecnologia”, que ha posat molt d’èmfasi en la necessitat de crear esperit crític en els joves i infants, sobretot per part de la família, en la necessitat d’utilitzar la tecnologia correctament. No ens podem negar a ella. No podem viure en un món aïllat però sí que cal que la utilitzem d’una forma racional.
La comprensió del fenomen de les addiccions a edats prematures porta a posar l’accent en la primera institució educativa: les famílies, a les quals el Dr. Prats ha animat a afrontar-ho des d’una vessant pedagògica, educativa, que no prohibitiva. Prohibir no pot ser la solució, no ha de ser la solució. Cal educar i estar atents, vetllar per conèixer l’entorn on es mouen tecnològicament els joves.
Educació i tecnologia tenen una relació d’alta tensió perquè la primera demana temps i processos lents, atenció i paciència, tot un seguit de qualitats oposades a les que requereix la tecnologia (rapidesa, eficiència, acceleració). Davant la pregunta com podem trobar un punt en comú per que cap de les dues se superposi a l’altra, el Dr. Prats ha respost assenyalant la necessitat de regular la tecnologia per a que estigui al servei de l’educació, doncs és una eina poderosa per l’aprenentatge tan dins com fora de les aules. En aquesta unió també s’ha de poder integrar les famílies. Cal que els pares, la família, desenvolupi el paper de garant i tutor.
Aquestes qualitats que demana la tecnologia provoquen en la societat el que s’anomena bretxa digital, que es va incrementar durant els temps de la pandèmia COVID-19. Aquesta bretxa es presenta en diferents formes: disponibilitat, accés, competències…. Una persona competent en el món digital, ha explicat, és aquella que s’autoregula, sap triar què vol fer i que també sap dir prou. En aquest sentit, infants i adolescents manquen de referents que els mostrin el camí per assolir aquesta competència digital que els ajudi a autoregular-se. Encara que són nadius digitals resulten, alhora, orfes digitals, perquè el primer lloc on aprendre recursos de manera natural és a casa i són precisament els pares els que no disposen en profunditat d’aquestes eines per educar els seus fills.
El món es va fent cada vegada més volàtil, potenciat per la tecnologia, i en aquest moment, cal aprendre, desaprendre i tornar a aprendre; una actitud òptima per a tothom. En l’addicció a la tecnologia, el Dr. Prats ha explicat que hi ha una manca d’autoregulació de les emocions, i especialment, la gestió de la nostra soledat. Segons les dades de l’informe de 2021 d’UNICEF; 4 de cada 10 adolescents estan connectats a la tecnologia per no sentir-se sols, el 98,5% estan registrats a una xarxa social i el 61,5% tenen un segon perfil a xarxes socials, per evadir-se del control patern.
És important comprendre que els infants i adolescents tenen un marc mental diferent que els adults: no tenen por d’explorar en els avanços tecnològics que es produeixen a velocitat vertiginosa i entenen la lògica tecnològica, però alhora, no saben buscar informació, categoritzar-la i tenir esperit crític. Per aquesta raó és imprescindible potenciar el pensament crític en ells, especialment en l’ecosistema de la informació actual, on els mitjans de comunicació només mostren una part de la realitat. Alhora, és important conscienciar-se sobre la importància de la cessió amb criteri de les dades personals a les grans corporacions digitals, valorar-ne la privacitat i la confidencialitat, doncs la cessió de dades personal i la seva mercantilització és l’or del segle XXI.
Ha acabat la seva ponència animant a l’audiència a aprendre a conviure amb la tecnologia i a ser competents digitalment, és a dir, a prendre decisions amb valors.
Després de dinar, el Dr. Francesc Torralba ha seguit amb la darrera ponència: “Reconstruir el projecte de vida. De la desesperació a l’esperança”, amb la que ha tractat els aspectes ètics i morals, així com el paper de la comunitat no només en la prevenció i la cura de les addiccions sinó també alhora de reconstruir el projecte de vida.
Des d’un enfocament filosòfic i ètic el Dr. Torralba aborda una perspectiva important en la vida de les persones addictes i les seves famílies: com i de quina manera es pot fer un projecte de vida després d’una addicció?
Per Torralba, tot i marcats per l’estigma social de ser addictes, les persones que hi ha passat, són persones amb dignitat inherent. Cal que siguin tractades amb cura, estima i respecte, evitant el judici: no coneixem el context ni les circumstàncies que l’han portat a aquesta situació. És necessari partir d’ una perspectiva interpersonal, i no paternalista, sentir què és estar al lloc de l’altre. Aquesta lluita també és pedagògica i cal anar amb compte sobre com parlem d’aquests grups vulnerables, doncs el llenguatge mai és neutre i té una càrrega emocional.
Les drogues alienen, generen noves formes de dependència i en les addiccions conductuals la persona queda atrapada. Enllaçant amb la conferència del Dr. Prats, el Dr. Torralba ha parlat de la tecno-addicció com una forma d’alienació, o de buidor insuportable, on el jo de l’addicte ha quedat segrestat, ja que el telèfon forma part de la seva vida i no és només un instrument.
Si bé es possible sortir d’una addicció, cal tenir en compte que les circumstàncies i el context determinen la probabilitat. Els addictes necessiten d’un entorn amb figures amb autoritat moral que els puguin evidenciar, que ja han passat per la una experiència similar, que els parli no des del paternalisme i la superioritat, sinó que des d’una experiència vital semblant els mostri que hi ha una oportunitat de construir un projecte de vida més enllà del viscut fins aleshores.
Per construir aquest projecte de vida el Dr. Torralba marca una pauta de sis passos. En primer lloc cal autoconsciència, l’addicte ha de tenir un moment de lucidesa i anàlisis de prendre consciència que l’actual projecte de vida és destructiu; seguidament cal un procés d’autoconeixement i diferenciar quines qualitats i limitacions hi ha per trobar una nova vocació que dibuixi la nova vida; el procés d’autodomini per refusar els estímuls que volen portar a l’addicte a la vida anterior; anticipació de possibles futurs i determinació de cap a on orientar-se per defugir de la buidor i la sensació d’avorriment que podrien portar a recaure; i finalment assumir que aquest projecte de vida ha de ser flexible i dúctil per adaptar-se a les circumstàncies.
El Dr. Torralba ha finalitzat la ponència remarcant que el bon projecte de vida és aquell que millora la vida dels altres, una vida té sentit perquè aporta valor i pot alliberar els altres.
20 anys de la creació de la Càtedra de Pensament Cristià
La Càtedra de Pensament Cristià va néixer fa 20 anys amb l’objectiu de ser un espai de formació i de reflexió des del punt de vista de l’antropologia cristiana. En un context de constant canvi i evolució, en què la societat demana una atenció cada vegada més focalitzada i compromesa per part dels agents de pastoral, professors i mestres de religió, catequistes, i laics involucrats en l’activitat social i educativa, la Càtedra de Pensament Cristià es presenta com un instrument essencial per abordar aquests desafiaments. Dirigida pel doctor en Teologia i Filosofia Francesc Torralba, la Càtedra té una clara vocació de servei públic, i és oberta a tots aquells interessats en els temes que s’hi tracten.
