Escrit per: María José Atienza / Paloma López
Quins sacerdots necessita avui l’Església? Com ha de ser la formació humana i espiritual? Troben a faltar alguna cosa en aquesta formació? Aquestes són algunes de les preguntes tractades al Fòrum Omnes del 15 de març, sobre la vida afectiva i la personalitat sacerdotal.
Mons. Joan-Enric Vives, Arquebisbe d’Urgell i President de la Comissió episcopal per al Clergat i Seminaris de la Conferència Episcopal Espanyola, i el Doctor Carlos Chiclana, psiquiatra i autor de “Retos, riesgos y oportunidades de la vida afectiva del sacerdote”, van ser els ponents del darrer Fòrum Omnes centrat en la Vida afectiva i personalitat sacerdotal. Claus per a la formació, organitzat juntament amb la Fundació CARF i amb la col·laboració del banc Sabadell.
Desenes de persones es van donar cita a la seu de la Fundació Carlos de Amberes de Madrid, la tarda del dimecres 15 de març per a aquest Fòrum de la Revista “Omnes”, en què es van posar en relleu la necessitat de formació clara i adequada en el temps del seminari i al llarg de la vida sacerdotal, així com les conclusions principals que l’equip del doctor Chiclana ha extret del seu estudi “Retos, riesgos y oportunidades de la vida afectiva del sacerdote”, en què van participar més d’un centenar de sacerdots i seminaristes.
El director d’Omnes, Alfonso Riobó, va donar la benvinguda als ponents i assistents, destacant que “l’afectivitat i la felicitat estan molt relacionades”, ja que mitjançant una bona formació es pot integrar “l’afectivitat en el conjunt de la personalitat”, un aspecte necessari per a la plenitud de qualsevol persona.
“La formació sacerdotal és un únic gran camí”
Mons. Vives va destacar el llibre anomenat “Formar pastors misioners”, document de la CEE que va obtenir unanimitat total per part dels bisbes espanyols”, essencial per a comprendre el procés formatiu dels sacerdots i els seminaristes. En aquest text, es pot apreciar que “la formació sacerdotal és un únic gran camí”.
Va partir de la idea que el sagrament de l’ordre consisteix a fer arribar la gràcia de la paternitat de Déu a tothom. El sacerdot, va explicar, és “portador les 24 hores del dia, tota la vida, fins que mori, de la gràcia de l’orde sacerdotal per a l’Església i per al món”. Precisament per això, és important que “el procés formatiu duri tota la vida, i no només durant l´època del seminari”.
En aquest sentit, va destacar que “psiquiatria i formació sacerdotal han d’anar juntes, han de cercar juntes ñel benestar dels nostres sacerdots i seminaristes”. Especialment important és “la col·laboració en el període de discerniment vocacional, a l’entrada del Seminari, al moment dels escrutinis de l’ordenació, i en moments de revisió al llarg de l’exercici del ministeri”.
Tot això sense oblidar que “un es forma també a si mateix, acollint el do de Déu, deixant que et formi l’Esperit Sant a l’Església i als camins que la vida ens obri”.
La importància de cuidar el cor
Vives va assenyalar que “els sacerdots, com a homes que són, no deixen de tenir unes necessitats i unes mancances”. Per això, és bo que “tinguin com a lema per a tota la vida la importància de la transparència i de deixar-se ajudar”.
L’ajuda que puguin obtenir es dirigeix a cuidar el cor, una cosa de què s’ha fet ressò multitud de vegades el Papa Francesc i és que, com va recalcar l’arquebisbe, “en l’Escriptura es destaca el paper del cor” constantment. Amb tot per què és important tenir cura del cor? Perquè aquesta atenció permet “formar el cor de l’home perquè pugui estimar com Crist estima la seva Església”.
Claus per a la formació a la caritat pastoral
Joan Enric Vives va finalitzar la seva ponència concretant cinc claus per a la formació en la caritat pastoral, per tal d’ajudar tant elsseminaristes com els sacerdots. Els punts esmentats pel bisbe van ser:
- Adquirir els sentiments del Fill de Déu
- Sentir amb el Poble de Déu, sentir-ho com a propi
- Donar consistència a la personalitat
- Viure la fraternitat
- Acollir la simplicitat de vida, la pobresa i la infància espiritual
- Fomentar l’esperit evangelitzador o missioner, tenint present l’amor als pobres.
La vida espiritual com a centre de tot
En segon lloc, va prendre la paraula el metge psiquiatra Carlos Chiclana, que va centrar la seva ponència en els resultats de l’estudi anteriorment esmentat. En aquest estudi van participar 128 preveres i seminaristes, amb una mitjana d’edat de 50 i 20 anys de vida sacerdotal, aproximadament.
El doctor Chiclana va explicar que aquest estudi es va basar en “cinc preguntes obertes sobre quins reptes semblaven més significatius per a la vida afectiva d’un sacerdot, quins riscos apreciaven, quines oportunitats veien, què els va ajudar en particular en la seva formació sobre l’afectivitat i què van trobar a faltar en la formació”.
Els resultats van demostrar que “les àrees de més interès són la vida espiritual, la soledat, les relacions interpersonals i la formació”, no obstant, Chiclana va aclarir que entre els participants “no es mostra que hagin trobat a faltar formació en relació a la soledat, tant física com afectiva”.
Les conclusions de l’estudi
Tenint en compte les dades aportades per l’estudi, és important “potenciar en els sacerdots tot allò relacional, l’amistat”, de manera que “puguin viure les relacions humanes amb normalitat, intimitat, llibertat afectiva i compromís”. A més, el psiquiatra va proposar “que tots els seminaristes siguin avaluats psicològicament per ajudar-los”. es podrà així conèixer-los millor i ajudar-los “a posar tots els mitjans necessaris per madurar en la seva vocació personal”. I, juntament amb tot això, reforçar la idea que “els preveres s’han de cuidar per poder cuidar els altres”.
Antídots contra la solitud
El doctor Chiclana, igual que Vives, va voler concretar alguns punts i, en el seu cas, aquests es van referir a la lluita contra la solitud que pugui afligir els sacerdots i seminaristes:
- Arrelament ordenat que aporti seguretat i protecció
- Integració social
- Nodrir-se de relacions amb els altres
- Reafirmació de la pròpia vàlua
- Aliança fiable amb altres
- Orientació i acompanyament a través d’algú de confiança i amb experiència.
Responsabilitat i integració
Després de les ponències, es va donar pas a un torn de preguntes en què van emergir qüestions com l’acompanyament als sacerdots per part dels laics i de les famílies a les comunitats cristianes. Va respondre el doctor Chiclana que “el primer i més senzill és en allò material”. Si els sacerdots s’ajuden en coses del dia a dia, els pastors poden dedicar més temps a l’administració dels sagraments i a la seva vida espiritual.
Per la seva banda, Vives va explicar que “hi ha una responsabilitat mútua” que ens ha de portar a “fomentar diverses formes de fraternitat”, per tal de cuidar-se els uns dels altres.
També van tractar la idea d’excloure una via, ja sigui espiritual o psicològica, quan el sacerdot o seminarista té algun tipus de malestar, fent que el problema intenti resoldre’s des d’un punt de vista molt limitat. En aquest aspecte, el doctor Chiclana va recalcar la importància de fomentar la integritat en tots els aspectes de la persona, perquè es treballi cada qüestió de la manera més adequada i que s’aconsegueixi “integrar els aspectes tant espirituals com humans”.
