El sábado 14 de enero se celebró en la Catedral de Sta. María de La Seu d’Urgell el funeral diocesano por el Papa Benedicto XVI, presidida por el Arzobispo de Urgell, Mons. Joan-Enric Vives y concelebrada por los Vicarios Generales, los miembros del Capítulo Catedral, y por muchos sacerdotes de la diócesis, que se unieron a la celebración en signo de comunión eclesial. También asistieron los diáconos y seminaristas de la Diócesis. Entre los fieles estuvieron presentes los miembros del Consejo Presbiteral y Pastoral diocesano, los miembros de la Vida Consagrada y de las Comunidades de las Hermanitas de los Ancianos Desamparados, los Hermanos de La Salle y del Instituto de las Religiosas de la Sagrada Familia de ‘Urgell y un buen grupo de fieles.
La Eucaristía contó con la presencia de la Ministra de Asuntos Exteriores del Gobierno de Andorra, M.I. Sra. Maria Ubach y el Embajador de Andorra ante la Santa Sede, Excmo. Sr. Carles Álvarez Marfany, y los Concejales del Ayuntamiento de La Seu d’Urgell, Il·lms. Sres. Toni Nadal y Joan Barrera.
En un clima de respeto y recogimiento, se rogó por quien fue Pastor de la Iglesia universal desde 2005 a 2013, y que ha dado gran ejemplo de bondad y humilde servicio a la viña del Señor.
Ésta es la homilía pronunciada por el sr. Arzobispo:
Il·lms. Srs. Vicaris generals i episcopal. M.I. Sr. Degà del Capítol Catedral.
Secretaris i Membres del Consell Presbiteral i del Consell Pastoral Diocesà d’Urgell
M. I. Sra. Ministra d’Afers Exteriors del Govern d’Andorra
Excm. Sr. Ambaixador d’Andorra davant la Santa Seu
Secretària general dels Serveis de la Mitra
Regidors de l’Ajuntament de La Seu d’Urgell
Estimats sacerdots, diaques i seminaristes. Comunitats religioses de la ciutat.
Estimats germanes i germans,
La vida, la mort i la resurrecció de Jesucrist són el centre de la nostra fe. I la Paraula de Déu és la nostra llum i la nostra guia. Avui l’apòstol St. Pere ens ha parlat de l’esperança dels cristians, i ha fet servir la imatge de l’or que es purifica al gresol. Aquest foc també ha marcat la vida i la vellesa del Papa Benet XVI de qui avui celebrem el seu funeral com a Diòcesi, així com dilluns el vam celebrar a Andorra com a país.
La lectura de l’Evangeli segons St. Lluc ens ha fet sentir com Jesús, pregant amb el psam 30, i dirigint-se al seu “Abbà, Pare”, es confiava totalment a les seves mans, amb la plena confiança que no l’abandonaria a la mort. És el model de la “nova” manera de morir que va iniciar el Senyor. I nosaltres, com el Papa Benet volem morir confiant, estimant-lo. Els àngels ens han anunciat que “per què buscar entre els morts Aquell que viu!. No hi és aquí, ha ressuscitat!”. Ell és “la resurrecció i la vida”, la font de la nostra esperança que tot serà renovat i que viurem amb Ell per sempre. És el que avui demanem per a aquell que essent Papa, va ser pastor de l’Església i pastor de cada una de les Esglésies particulars com la nostra. Per això sempre ens unim al Papa en la pregària eucarística.
Germans: El Senyor ha cridat el Papa Benet XVI a casa seva, i avui a la Catedral de la Diòcesi, mare de totes les esglésies de la Diòcesi, vull recordar i compartir alguns pensaments i vivències amb agraïment per la persona i la vida d’aquest Papa bondadós i fidel. Em va impressionar molt poder participar al seu enterrament el dia 5, i molt també la vetlla de les seves despulles, quan reposava “adormit en el Senyor”, als peus de l’altar de Sant Pere del Vaticà, el dia 4. A manera de meditació, fluïen amb emoció els pensaments, fets pregària, quan agenollat davant el seu cos ja disposat per a la sepultura, a l’altar de la confessió de St. Pere del Vaticà, vaig tenir un temps llarg de pregària. Una corrua inesperada de gent del món sencer, de totes classes i edats, anava passant davant el Papa i li oferia un signe de reverència, un petó, una senzilla pregària, o unes llàgrimes de consol i d’amor agraït. Jo m’hi unia, com un fill més. Un dens silenci ho embolcallava tot i la grandesa de la cúpula de Miquel Àngel ens aixoplugava i alhora ens mostrava la petitesa de tota vida humana, sempre feble i mortal.
Avui som l’Església diocesana que prega pel seu Pastor. Ell ens ha ajudat i orientat en els seus anys de pontificat de moltes maneres. Com a pastor i mestre en la fe, com a humil “servidor dels servidors de Déu” (el bell títol que porten els Papes) i com a il·luminador i continuador del camí emprès per l’Església després del Concili Vaticà II, on ja havia participat com a jove assessor dels pares conciliars. Serví el coneixement “raonable” de la fe, i tingué un paper definitiu en la gran obra del “Catecisme de l’Església Catòlica”, extraordinari compendi de la fe catòlica. Els seus llibres faciliten l’entrega de la fe obedient a Déu (p. ex. la “Introducció al cristianisme” o els 3 vols. del seu “Jesús de Natzaret”). I també ens ha ajudat amb la seva renúncia, cedint el pas quan ja les forces l’havien abandonat, sense creure’s imprescindible. Fou una gran prova de la seva confiança en Déu que, en darrer terme, és qui guia i porta l’Església, i tot ho proveeix amb saviesa i amor.
Molts motius d’acció de gràcies i de reconeixement agraït al Papa bondadós, tan diferent del que ens presentaven certs mitjans de comunicació. Ha marxat cap a l’eternitat de Déu un pare i un germà gran de tots els catòlics del món, un “»avi savi i l’home» que li «custodiava les espatlles amb la pregària«, segons va dir d’ell el Papa Francesc.
Es va definir en ser elegit Successor de l’apòstol Pere (abril de 2005), com “un humil servidor de la vinya del Senyor”, i va haver de passar de ser un treballador al servei de la doctrina de la fe i la tradició de l’Església, a ser el pastor universal i el catequista viatger, a ser un governant que havia d’urgir el canvi i la penitència de la comunitat quan descobrí abusos o corrupció, i hagué d’enfortir l’esperança de tots, predicant l’Evangeli i mantenint encontres multitudinaris, ell que era tímid i retret però coratjós en la seva fe i en la recerca de la veritat.
Entre molts altres viatges amb importants discursos, vingué a Santiago i a Barcelona (novembre 2010). La seva vinguda entre nosaltres per a la dedicació de la basílica de la Sagrada Família, on tots els Bisbats de Catalunya hi estem representats, marcà una fita en el seu ministeri. Fou una celebració inoblidable per a tots els qui la vam poder viure al seu costat. Ell mateix, després, va revelar que havia estat la missa més impactant de la seva vida.
Nomenat per Pau VIè. Arquebisbe de Múnic i Cardenal, fou cridat per Joan Pau II a servir la doctrina de la fe, i tingué un paper definitiu durant el pontificat de Joan Pau II, i ja com a Papa ens va ajudar amb les seves profundes i clares Homilies, Encícliques i Cartes apostòliques.
Des d’Urgell i Andorra li estem en deute. Primerament, perquè Benet XVI, afavorí la signatura de l’Acord (Concordat) entre la Santa Seu i el Principat d’Andorra (2008), pel qual es regeixen fructíferament les relacions entre l’Església Catòlica i el Principat d’Andorra, del qual enguany es compliran quinze anys. A més, Benet XVI distingí el Bisbe d’Urgell, aquest vostre servidor, amb el títol d’arquebisbe (2010) i beatificà el primer grup dels nostres preveres diocesans màrtirs de la persecució religiosa del segle XX, Mn. Josep Tàpies i companys, les restes dels quals reposen en aquesta Catedral (2005). I, encara, en el seu pontificat (2011) ens donà el goig de la beatificació de la Mare Anna Maria Janer, les restes de la qual reposen a la nostra ciutat de La Seu d’Urgell, on hi va fundar l’Institut religiós de les Germanes de la Sda. Família d’Urgell.
El llegat del Papa Benet a l’Església i al conjunt de la comunitat internacional és extraordinari. Si hagués de destacar alguns elements claus, jo diria que Benet XVI ens va ajudar a centrar-nos en allò més essencial de la fe cristiana: la recerca continuada de Déu, i que Déu és amor. Així ho va expressar de manera magistral i commovedora en la seva primera i programàtica encíclica (2005) dedicada a aquest tema i titulada precisament “Déu és Amor” (Deus caritas est). Començava citant una afirmació clau de la primera Carta de Sant Joan: “Déu és amor i qui està en l’amor està en Déu i Déu està en ell” (1Jn 4, 16). I ens deia que aquestes paraules “expressen amb claredat meridiana el cor de la fe cristiana: la imatge cristiana de Déu i també la consegüent imatge de l’home i del seu camí”. Per a Benet XVI, en l’amor s’expressa l’opció fonamental de la vida del cristià. Perquè, deia, “no es comença a ser cristià per una decisió ètica o una gran idea, sinó per la trobada amb un esdeveniment, amb una Persona, Jesucrist, que dona un nou horitzó a la vida i, amb això, una orientació decisiva. I com que és Déu qui ens ha estimat primer, l’amor ja no és solament, com en la fe d’Israel, un manament, sinó la nostra resposta al do de l’amor, que amb el Déu ve al nostre encontre”.
Alhora, en l’altra seva gran carta encíclica, “Caritas in Veritate” (2008), va mostrar el vincle profund entre l’amor i la veritat. Perquè, atès que l’amor té l’origen en Déu, que és veritat absoluta i amor etern, ell és la llum que dona sentit i valor a l’amor (CV,3). Sense Déu, l’amor es reduiria a una emotivitat de sentiments (CV, 4).
És el reconeixement de la veritat d’un Déu Creador el que permet fonamentar sòlidament els drets humans, la distinció del que és just o injust, la igualtat de tots davant la llei, la inviolabilitat de la dignitat humana o la responsabilitat dels homes per seva conducta (Discurs al Parlament Alemany, 2011). Els drets i els deures no tenen com a únic i exclusiu fonament la consciència social dels pobles, sinó que depenen primàriament de la llei moral natural, inscrita per Déu en la consciència de cada persona i, per tant, en última instància, de la veritat sobre l’home i sobre la societat.
Això explica que Benet XVI insistís que cal tornar a situar Déu en el centre de la vida social, ja que el món té necessitat de Déu. Per aquesta raó, creia que l’anunci de l’Evangeli, esdevé per si mateix el factor més poderós de promoció del desenvolupament integral, mentre que l’indiferentisme ateu, que oblida el Creador i corre el perill d’oblidar també els valors humans, es presenta avui com un dels majors obstacles al desenvolupament (CV, 78). I va promoure els atris dels gentils, llocs de diàleg i d’encontre entre creients cristians, creients d’altres religions i no creients.
Amb tot, és en les darreres paraules abans de morir “Senyor, us estimo!”, dites a l’Amic que arriba, i en el seu “Testament espiritual”, on crec que hi trobem la profunditat del que ens ha volgut compartir de la seva recerca i de la seva trobada amb Jesucrist com a creient, com a teòleg i com a pastor.
“Déu m’ha guiat -diu en el seu Testament- en diferents moments de confusió (el Papa també va patir moments de confusió); sempre m’ha aixecat cada vegada que començava a relliscar (el Papa se sentia feble per a relliscar), i sempre m’ha tornat a donar la llum del seu rostre (el Papa ha estat sempre un gran creient)”. I ens recomana a tots nosaltres mantenir-nos ferms en la fe!
Al final del “Testament” demana pregàries, perquè Déu, “malgrat tots els meus pecats i mancances, m’aculli a l’estada eterna”.
Preguem per ell i que el seu exemple i intercessió ens ajudin a nosaltres i a tot el poble andorrà, i sigui reconeixement agraït per la seva vida, el seu pontificat i el seu mestratge.
