Mons. J.E. Vives va escriure a La Vanguardia 7.3.2021
Dona, societat, Església
La proximitat del dia 8, Dia de la Dona, ens porta cap a un tema present i controvertit a la societat i també a les religions. El Papa Francesc deia als participants en el Congrés de laics “Poble de Déu en sortida”, de fa un any: “És l’hora de vosaltres, homes i dones compromesos en el món de la cultura, de la política, de la indústria… que amb la vostra manera de viure sigueu capaços de portar la novetat i l’alegria de l’Evangeli allà on estigueu. (…) Us demano, per favor, que eviteu les “temptacions” del laic dins l’Església, que poden ser: el clericalisme, que és una plaga i els tanca a la sagristia, com també la competitivitat i el carrerisme eclesial, la rigidesa i la negativitat, que asfixien l’específic de la seva crida a la santedat en el món actual”. Són paraules aplicables al repte del paper de la dona en la societat i en l’Església.
Hi ha nous desafiaments antropològics i culturals –es deia en aquell Congrés- els quals estem cridats a enfrontar en el nostre temps, i se citava l’aportació positiva de la dona a la societat i a l’Església. “La dona és protagonista a l’Església perquè l’Església és femenina”, diu el Papa Francesc. ¿Com debatre obertament i sense complexos sobre la igualtat? Com ser iguals i alhora respectuosos amb les pròpies determinacions, oportunitats, riqueses, que ens fan iguals però diferents, i ser respectuosos amb els elements propis de l’home i de la dona?
Si volem caminar “cap a una renovada Pentecosta”, i fer una societat més fraterna i no enfrontada per sexes o lluites de poder, és fonamental l’activació de processos per conèixer-nos millor, respectar-nos, valorar-nos diferents i iguals, i créixer en comunió i responsabilitat. Han de ser processos de treball conjunt i en xarxa entre realitats socials i eclesials, processos que promoguin i acompanyin la vivència de la vocació laïcal, i processos que fomentin la coresponsabilitat i, en particular, el protagonisme de la dona en la comunitat cristiana. I cal dedicar temps i escolta als laics, a les dones especialment, però també als religiosos i religioses, a les comunitats de base, que ja tenen ampla i llarga trajectòria de treball en comú i complementari.
Les dones són essencials en el treball eclesial, en la base de tots els serveis i voluntariats. A més, ja actualment a moltes Diòcesis de Catalunya hi ha bastants dones que fan aportacions genuïnes i ocupen llocs d’alta responsabilitat en Secretariats i Delegacions, Parròquies i direcció d’àmbits pastorals o Consells. Falta encara molt, certament, però és innegable que s’està fent camí. Convé recelar dels qui jugarien sempre al tot o res. El Papa invita a començar i ho ha fet per la seva Cúria, pels Ministeris de l’Acolitat i el Lectorat, per l’estudi del diaconat femení, així com per dialogar i recollir aportacions de la Unió de Superiores Religioses (UISG) que són la veu de més de dos mil Instituts religiosos femenins. Sense oblidar l’esforç preferent que cal fer per les dones que sofreixen les conseqüència de la pobresa, l’analfabetisme, la manca de treball o el treball precari i poc decent, així com el tràfic de persones, la violència de gènere i els abusos de poder i d’autoritat.
L’opció que proposa i lidera el Papa Francesc és obrir processos de reflexió i de renovació nous, potser petits, però que obrin horitzons i perspectives noves. La clau és la fraternitat i l’amistat social, sense deixar-se paralitzar pel tema del ministeri ordenat, que pot acabar esdevenint una trampa. És un camí lent, però si el fem amb sinceritat i conversió de cor, amb esperit fratern, com indica a la seva gran encíclica “Fratelli tutti”, serà un camí fecund.
Joan-Enric Vives, arquebisbe d’Urgell