Dissabte dia 28 de novembre l’Arquebisbe d’Urgell, Mons. Joan-Enric Vives, va presidir el tradicional recés d’Advent per als laics de la Diòcesi d’Urgell des de la S.E. Catedral de La Seu d’Urgell. Al recés hi assistiren els fidels de la Parròquia de St. Ot, acompanyats pel Rector, Mn. Ignasi Navarri, i fou retransmès en directe telemàticament perquè els fidels de la Diòcesi el poguessin seguir, degut a les actuals restriccions sanitàries de mobilitat fruit de la pandèmia.
Davant del Santíssim Sagrament solemnement exposat, Mons. Vives dirigí una meditació contemplativa fonamentada en tres punts:
1. El text d’Isaïes 60,1-3: “Alça’t radiant, Jerusalem, que arriba la teva llum: sobre teu clareja com l’alba la glòria del Senyor. Mentre les tenebres embolcallen la terra i negres nuvolades cobreixen les nacions, sobre teu resplendeix el Senyor, apareix la seva glòria. Els pobles s’acostaran a la teva llum, els reis vindran a la claror de la teva albada”.
El profeta Isaïes invita el poble a alçar-se, a aixecar-se malgrat les tenebres embolcallin la terra, perquè arriba la Llum. I sabem que la Llum és Crist! És un crit d’esperança del profeta que porta una bona nova, una notícia sorprenent malgrat que sembla que no pugui haver-hi esperança: els qui ploren i estan de dol s’alçaran. El poble de Déu, en un gran nou Èxode, no s’encamina a una terra desconeguda sinó a una Jerusalem radiant que ja els espera.
Jesús es fa seu el missatge del profeta Isaïes sobretot quan el cita en el capítol següent, a la sinagoga, després d’haver-lo llegit: “L’Esperit del Senyor Déu reposa sobre meu, perquè el Senyor m’ha ungit. M’ha enviat a portar la bona nova als pobres, a curar els cors desfets, a proclamar als captius la llibertat i als presos el retorn de la llum” (Is 61,1). És el programa del seu servei a la humanitat que Jesús fa seu (Lc 4,16-30).
En aquest Advent marcat per la pandèmia hi ha molts motius de preocupació com a humanitat: la pobresa avança, la malaltia no coneix aturador, les vacunes no arriben encara, hi ha una greu crisi sanitària, econòmica i social, fruit de la pandèmia i això genera tristesa, angoixa, tristor. La pandèmia és una gran tragèdia però també és una gran oportunitat que Déu ens dóna per despullar-nos de coses banals i supèrflues i tornar a l’essencial: escoltar la Paraula de Déu, participar dels sagraments, ajudar els pobres, els malalts i el nostre proïsme. I com a cristians, ser testimonis d’esperança. I citant l’encíclica del Papa Francesc “Fratelli tutti” sobre la fraternitat i l’amistat social va recordar el seu núm. 32: “és veritat que una tragèdia global com la pandèmia del Covid-19 va despertar durant un temps la consciència de ser una comunitat mundial que navega en una mateixa barca, on el mal d’un perjudica a tots. Recordem que ningú es salva sol, que únicament és possible salvar-nos junts. Per això “la tempestat desemmascara la nostra vulnerabilitat i deixa al descobert les falses i supèrflues seguretats en les que havíem construït les nostres agendes, els nostres projectes, rutines i prioritats […]. Amb la tempestat, cau el maquillatge d’aquests estereotips amb el que disfressàvem els nostres egos sempre pretensiosos de voler aparentar, i va deixar al descobert, una vegada més, aquesta beneïda pertinença comú de la que no podem ni volem evadir-nos; la pertinença de germans”.
2. La Llum que és Jesucrist ens arriba per Maria, la Immacula i la Mare de Déu. Ens cal conèixer-la, admirar-la, estimar-la i prendre-la per guia. Per això va proposar meditar contemplativament els textos de l’Anunciació (Lc 1,26-38), la Visitació (Lc 1,39-45) i el Magnificat (Lc 1,46-56) com a centrals per fer-ne “lectio divina” amb els 3 passos que la formen: la lectio (conèixer la Paraula de Déu, llegir-la amb assiduïtat), la meditatio (meditar la Paraula aprenent a viure com Jesús) i l’oratio (suplicar mitjançant la pregària, la força i la llum). I, encara, hi afegim la contemplatio (treballar perquè arribi el Regne de Déu, mitjançant les conversions personals de vida indicades en la Paraula).
En el text de l’Anunciació contemplem com Maria és la noia Verge, la plena de gràcia, la plena de la gràcia del Senyor. Déu li anuncia que li ha concedit el seu favor i que tindrà un fill: Jesús, el Fill de l’Altíssim, el Totpoderós, que regnarà per sempre. Això serà possible gràcies a l’acció de l’Esperit Sant que l’omplirà tota Ella perquè “per a Déu res no és impossible”.
En el text de la Visitació Déu li diu a Maria a través d’Elisabet, que és la “beneïda entre totes les dones i que és beneït el fruit de les seves entranyes”. A més, li atribueix una nova benaurança: “Feliç tu que has cregut”.
Finalment, en el Magnificat, contemplem l’alegria de la Verge que lloa amb el cant del Magnificat l’acció salvadora de Déu. És la pregària del creient ple d’esperança.
En aquesta pandèmia contemplar la Mare de Déu ens ajuda a anar a l’essencial, a viure en l’essencial: l’amor i la confiança en Déu. Hem de resistir, romandre en l’amor de Déu, vivint la virtut de la paciència, vivint l’actual patiment amb confiança. Ens cal viure abandonats en Déu, amb humilitat i senzillesa, potser sense entendre-ho tot i intentant posar pau, alegria i tendresa allà on no arriben les nostres forces i la nostra eficàcia. Per això l’Advent és el temps fonamental de l’esperança.
El Magnificat ens ajuda a contemplar com hem de lloar i donar glòria a Déu, magnificar-lo perquè Déu mira la nostra petitesa: “el Senyor és compassiu i benigne lent per al càstig i gran en l’amor”. Déu és Amor i vol que tots els homes se salvin. No hem de veure la pandèmia com un càstig de Déu; això seria blasfem, perquè Déu vol el bé dels elegits i el seu triomf en les proves.
El Magnificat es complau a exalçar els humils i els pobres a qui Déu omple de béns. Déu no ens deixa mai sols perquè “ha protegit Israel, el seu servent, com ho havia promès als nostres pares; s’ha recordat del seu amor a Abraham i a la seva descendència per sempre”.
3. Algunes actituds concretes per a viure l’Advent 2020 que ens prepara al Nadal marcat per la pandèmia. Mons. Vives va citar el text de Pau VI pronunciat a Betlem l’any 1964 en la solemnitat de l’Epifania: “la missió del cristianisme és una missió d’amistat entre els pobles de la terra, una missió de comprensió, d’ànim, de predicació, d’elevació, de benaurança […]. Anunciem un missatge alliberador perquè és plenament humà. És el missatge de l’Home a l’home. El Crist que nosaltres portem a la humanitat és el “Fill de l’home”, prototipus de la nova humanitat, és el germà, el company, l’amic per excel·lència. És l’enviat de Déu, no per condemnar el món sinó per salvar-lo”.
Per això ens cal posar la nostra mirada en Jesús per tenir esperança i fer realitat el que l’oració col·lecta del diumenge I d’Advent demana: “acollir amb bones obres la vinguda de Crist… perquè puguem posseir en herència el Regne de Déu”. La pandèmia ens obliga a pensar en tots els éssers humans, especialment en els malalts, els pobres, els ancians, els marginats… No hem de descartar ningú sinó fer-nos germans solidaris d’ells.
Finalment, va animar a acudir amb esperança a la pregària, al silenci, a la lectura de la Paraula de Déu, a l’Eucaristia i a la confessió. Desprendre’ns i guardar, romandre. Saber desprendre’ns de coses supèrflues amb les quals altres anys vivíem l’Advent i el Nadal i saber guardar el més essencial: l’acolliment, la solidaritat, la compartició amb els qui més ho necessiten: els malalts, els ancians, els dèbils, els pobres.
Acabada la meditació tingué lloc la benedicció amb el Santíssim Sagrament i els fidels pogueren fer una hora llarga de pregària a la Catedral seguida del Res del Sant Rosari i la celebració de l’Eucaristia dominical d’inici de l’Advent.
Podeu veure el contingut del recés en aquest vídeo:
https://www.youtube.com/watch?v=CMF44tTjkUE&feature=emb_title
