No sé per on començar, és tan estrany tot. De sobte han manat no sortir de casa, que la cosa és tan compromesa, que ens pot afectar tan greument que mata, i al mateix temps, podem enverinar amb aquest maleït virus a aquell que hàgim tingut vora nostre. A creure i quiets a casa. La tele arreu. Números i més números, morts i més morts. No es pot mirar… quin virus, és seriós tot això. I, amb compte, que dóna la impressió que afecta als més grans, i nosaltres, la meva esposa i jo, ja passem dels 80. Els consells són bons. Distància, mascaretes, rentar-se les mans, quiets a casa. Ens hem conscienciat i tota la família ajuda a tope. Ens fan la compra a distància, ens tirem els petons, els enyorem a tots, fills i nets. En el nostre recolliment, agraïts els encomanem als nostres confidents, al Sagrat Cor i a la Verge de l’Alba, tot demanant que sapiguem donar als demés el que volem per nosaltres.
