El dia 24 de desembre, a poc de mitjanit, la Sibil·la de la Catedral de Sta. Maria d’Urgell tornà a elevar el seu clam de conversió i avís: “Lo jorn del judici, parrà qui haurà fet servici!”. Tornava així la Catedral de Santa Maria a ser escenari just abans de la Missa del Gall, del prodigiós cant antiquíssim. El Cant de la Sibil·la és un drama litúrgic de gran difusió a l’Edat Mitjana i declarat patrimoni cultural immaterial de la humanitat per la UNESCO l’any 2010. La Sibil·la, interpretada a la Seu per la soprano i historiadora Sra. Laura de Castellet, és una profetessa que canta la fi del món, d’acord amb la partitura original que es conserva a l’Arxiu Capitular d’Urgell.
A la capital de l’Alt Urgell, el cant es va recuperar l’any 2011, després que no s’hi havia interpretat des de feia 500 anys, i des de llavors ha tingut una bona resposta per part de fidels i veïns en general. De fet, tot i que la Sibil·la s’associa sobretot a Mallorca -on es va conservar després del Concili de Trento-, antigament també era un tradició de poblacions catalanes com La Seu d’Urgell.
I després va tenir lloc la solemne Eucaristia de Mitjanit, presidida per l’Arquebisbe d’Urgell Joan Enric Vives, i concelebrada pel Rector de la Catedral i Vicari general Mn. Ignasi Navarri. A l’homilia va reflexionar a partir de les lectures sobre Jesús que, nascut a Betlem, és Senyor i atreu per l’amor a fer-nos deixebles seus, com va atreure els pastors. Citant el Concili Vaticà II que parla de com el misteri de l’home només s’aclareix en el misteri del Verb encarnat, digué que hem d’anar a Betlem si volem comprendre qui som, quina és nostra alta vocació, com no podem desesperar-nos perquè el Senyor s’ha apropat definitivament a nosaltres, per salvar-nos i obrir-nos l’esperança de l’eternitat. Som germans del Senyor, perdonats i redimits. I per això brolla pau i alegria, esperança i agraïment del Nadal. Igualment hem de saber difondre aquesta pau i alegria arreu. I demanà fer-nos petits, humils, necessitats de l’amor de Déu i el dels germans, si el volem trobar i reconèixer. Com quan volem entrar a la basílica de la Nativitat de Betlem, si volem trobar el lloc del pessebre, on Jesús nasqué segons la tradició, i besar-lo devotament. Cal abaixar-se per la porta estreta, ajupir el cap i ajupir-se a terra. Ser humils. Anar a Betlem a esdevenir més humils i petits, més agraïts i més germans de tothom.
L’endemà presidí la solemne Eucaristia del migdia, al final de la qual va beneir la Diòcesi amb la benedicció apostòlica, amb indulgència plenària per als presents. Al Nadal i a Pasqua l’Arquebisbe la concedeix als fidels d’Urgell.
Arreu del Bisbat van tenir lloc moltes celebracions eucarístiques, gràcies que els sacerdots aquests dies es multipliquen per poder acudir a tots els fidels fins de poblets petits. I a molts llocs el pessebre ha estat el centre de la pietat i de l’ornamentació de les esglésies, així com pessebres vivents i la teatralització del Naixement amb l’obra dels Pastorets. Perquè pugui ser Nadal per a tots.
